diumenge, 30 de desembre del 2007

Indiana a la Torre de Campredó

Aquella nit ens havíem reunit al jardí de casa meva els tres amics inseparables de la infantesa, per tal de xerrar sobre les nostres coses i recordar aquelles antigues vivències conjuntes que ens havien agermanat. De petits, havíem estat molt trapelles i teníem molt per recordar. A un de nosaltres, en Jaume, el que sempre s’havia dit tenia una imaginació més enginyosa, li encantava explicar historietes fantàstiques sobre objectes volants no identificats que volaven pel nostre planeta i de viatges intergalàctics fora del sistema solar. Òbviament, no eren histories versemblants, però nosaltres sempre ens introduíem dins d’elles i ens imaginàvem que érem una mena d’herois invencibles de l’espai, que algun dia seríem recordats en els llibres d’història i de l’alta tecnologia per l’ extraordinària complexitat que tenien les nostres aventures. Però, a sorpresa de tots, va ser en Josep qui va començar a parlar en aquella assolellada tarda de diumenge. Al seu germà menut en Francesc li havia passat un esdeveniment del tot inesperat, d’aquells successos que semblen que no tenen mai una explicació lògica. En Jaume i jo estàvem esperant amb gran expectació que ens contés el relat d’una vegada, però en Josep va prendre’s el seu temps, mentre assaboria el deliciós cafè que la meva mare ens havia preparat.- Vinga home, que ens has deixat a mitges. Conta’ns d’una vegada què li va passar a en Francesc?Ell va pensar un moment llarg.

- Bé , va dir, és que no és una història en el sentit ordinari de la paraula. Potser pensareu que m’he begut l’enteniment, però jo sóc d’aquells que quan comença una cosa l’acaba, i per suposat mai no us he deixat amb la mel a la boca i no ho faré aquesta vegada. Li vam suplicar de nou que comencés, que ja estàvem perdent massa temps. Finalment emprengué el camí d’obertura directa de la historieta. En Francesc aquell estiu havia sol·licitat una beca per obrir un camp de treball a les excavacions neolítiques que es troben davant de la Torre de Campredó, les quals van ser descobertes per un prestigiós doctor en arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, en Josep Bascompte, els estudiants del qual li havien posat el sobrenom d’Indiana (d’obvi significat). Molts entesos en la matèria creien que aquesta excavació era crucial per conèixer la vida dels nostres avantpassats neolítics i consegüentment els veritables orígens de les Terres de l’Ebre. Tots els membres de l’excavació van acampar prop de la Torre i van estar treballant durant una quinzena, fins que varen aconseguir una gran troballa que potser canviaria els fils de l’estudi del Neolític fins als nostres dies. De fet, tots estaven entusiasmats, menys en Francesc (que era el que més motiu tenia) perquè li havia agafat un mal de cap horrible, i malauradament no podia gaudir d’aquell lloable descobriment. La cosa més estranya en tot allò, va ser el fet que en Francesc preveiés fil per randa què passaria. Hi havia una cova subterrània plena d’estalagmites i estalactites i si agafaven la drecera de l’esquerra trobarien un carreró molt estret on les pedres reflectirien un color daurat i brillant que semblaria or. Tots es trobarien endinsats dins d’un formidable món paradisíac, i els seus ulls només serien capaços d’absorbir bellesa. No tindrien temps de pensar en absolutament res més, atès que un sentiment supranatural els abraçaria. Mentre que dins de la cova ressonaria un eco ensordidor però meravellós, que representaria ni més ni menys que la veu original del mític Indiana Jones. En Francesc cada vegada podia aguantar menys aquell mal de cap i un so estrany el guiava cap a la cova. no podia fer res per autocontrolar-se, i diversos companys d’expedició el seguiren. La cova els va impressionar a tots. Era idèntica a com el meu germà l’havia descrita. L’aventura es feia cada vegada més real i impressiva, i tothom començava a tenir unes sensacions inexplicables. Sota unes roques aparegueren milers de monedes neolítiques, groguenques, brillants, lluents, la imatge d’una vida llunyana però ideal. La veu, el sol, l’eco, l’Indiana, guiava el meu germà al lloc on els tresors prehistòrics estaven enterrats. Fins que varen arribar a un poblat, si un poble com els d’avui dia, amb cases grans i petites, amb gent que mana i altres que obeeixen, on hi ha justos i pecadors, pobres sense res i rics amb massa. Mon germà el menut no controlava les troballes. Navegava en el seu món d’insomni i els altres el seguien per esma, i començaven a no ser ells mateixos i a divagar en un mar de sensacions. Es van trobar a si mateixos excavant amb pales dins d’una cova que de sobte estava buida, els sons havien desaparegut i el mal de cap d’en Francesc també. Ja fora de la gruta, tots havien perdut la memòria. En absolut del que havia passat, sinó de l’indret on aquesta cova de les monedes i del sons es trobava.

En algun lloc devia estar, n’estaven segurs, que la cova era real, havia d’existir, i només d’en Francesc depenia el poder de tornar-hi. El meu germà em va fer saber què li estava succeint. Jo, com a metge, li vaig revisar tot el sistema nerviós, sense trobar cap símptoma estrany. L’única cosa que jo creia, era que estava més cansat del normal, massa excitat i per això li costava articular les frases. No sabia per què, només sabia que ell estava d’alguna manera connectat amb alguna força que no era d’aquest món. Jo mateix vaig anar a parlar amb diversos especialistes en temes supranaturals, i vaig assistir a diverses reunions on la gent s’ajunta en gran nombre - per fer exorcismes, espiritismes o contactar amb éssers d’altres planetes-. Però tot va ser en va. Mai m’havia adonat abans com d’impotents estem els éssers humans, davant d’energies estranyes que poden disposar dels nostres cossos i de la nostra ment al seu gust. La recerca va esdevenir una bogeria per a mi, com podeu comprendre, només em guiava l’ànsia de treure el meu germà de l’abisme. Vaig despreocupar-me de totes les altres coses. No vaig anar a l’hospital en vint dies. Vaig comprar tota mena de llibres de ciència ficció, altres d’astrologia. Em posava davant del vídeo a tornar a mirar la majoria de les pel·lícules d’Indiana Jones. Mentre en Francesc em repetia que tots els meus esforços de comprensió eren inútils, i que un dia li tornaria la força per retrobar la cova. N’estava més que convençut i parlava amb una seguretat que fins i tot em feia por. Ell es va passar la mà per la cara, mentre demostrava un cansament profund, com si s’endormisqués. Llavors, va empal·lidir, i al final va perdre la consciència. Vaig córrer al seu costat i novament vaig tenir la sensació que no estava amb el Francesc que havia conegut tota la meva vida, sinó amb algú que estava ocupant el seu lloc. Ell no era ell. Vaig provar de mantenir la tranquil·litat. Vaig fer-li el boca a boca, i de sobte va saltar del terra i la cara se li va enrogir en un obrir i tancar d’ulls. Jo no entenia res, i en Francesc igual estava alterat com tornava a ser el de sempre. A voltes li venien pensaments sobre la cova i el cap li estava a punt d’esclatar, altres es feia l’orni i es dedicava a gaudir de les seves improvisades vacances, mentre rebia nombroses visites de noies joves i maques. Però jo en tot moment vaig estar a l’aguait i desitjós de l’arribada de nous esdeveniments. En Josep va parar per beure una mica d’aigua i nosaltres el vam apressar a continuar. Mentre, ell s’ho prenia amb calma i mostrava una sang freda sospitosa, ja que semblava haver-se engolit el nerviosisme i no quedar-li res de les angúnies que ell i el seu germà havien estat passant. I justament en Josep no és d’aquells nois que sap oblidar ni els problemes ni els desigs, i té un caràcter bastant alterable. Finalment va accedir a continuar relatant i nosaltres tots ansiosos per saber el final de la història. Ja no ens podíem aguantar més. La idea de l’existència de tot un ‘Indiana Jones’ el nostre gran mite d’adolescència, dins d’una cova sota la Torre de Campredó, ens havia deixat estorats i encuriosits a la vegada.- Una tarda en Francesc va agafar el pic i la pala i se n’anà al jaciment tot sol. no volia ningú que li pogués alterar els seus estudis. A més, reivindicava el fet que la seva relació amb l’Indiana Jones era només quan estava del tot concentrat i sense ningú que l’escoltés al seu voltant. Aquella tarda en Francesc tornà a sofrir un esclatant mal de cap i aconseguí descobrir un antic cementiri i les restes humanes que havien estat soterrades amb grans tresors que els encaminaven a la seva vida futura. Va treure de dins d’un sac unes quantes mostres, totes les que va poder portar, ja que pesaven molt, i de seguida va telefonar la seu del Servei d’Arqueologia de la Generalitat a la comarca del Baix Ebre, per fer-los cinc cèntims de la seva troballa. Ningú no s’acabava de fer a la idea de tenir el poblat neolític més antic que es coneix fins als nostres dies. Les anàlisis dels cranis trobats dataven de 80.000 anys abans de Crist i el jaciment de Campredó, en un tres i no res, va esdevenir una peça cabdal per al coneixement dels poblats i la civilització neolítica i el futur desenvolupament de la civilització occidental a les nostres terres.

Després de dies d’anada i vinguda de les més distingides personalitats del ram de l’arqueologia i del món universitari, en Francesc es mostrà preocupat de nou i dins d’ell només tenia l’ànsia d’anar a la seva , de no comunicar res a ningú, ni tan sols a mi, i seguir les seves peculiars investigacions només guiat pels seus contactes audífons amb la veu de l’Indiana Jones. Era ara o mai, el cor li batia exageradament i li demanava que fes alguna cosa. S’havia convertit en un noi solitari, ple de cabòries, tancat en els seus pensaments i en la seva dinàmica. Obsessionat per les troballes, pel que elles significaven per si mateixes i la fama mundial que li donarien. En Francesc estava segur d’haver arribar al màxim de la seva carrera professional,. En una nova expedició a la cova ‘Campredó meravelles’, tal com havia estat batejada, en Francesc sentí una veu encara més decisiva, més profunda en les seves explicacions. L’Indiana li estava donant veritables lliçons d’arqueologia, nous mètodes revolucionaris de com rastrejar on hi havia peces d’importància i després un espectacular mètodes de datació, mitjançant el qual i d’una manera extremadament senzilla es podria aconseguir datar l’origen dels objectes. Només amb la mescla de fang humit amb el tint de les terres argiloses i el grau d’absorció de l’aigua dins d’elles donava l’antiguitat. Ell ja no semblava estar sorprès per res i va fer el que l’Indiana li va demanar. Molt lentament va mesclar aigua, l’argila i el fang en diversos recipients i comprovar la diferent quantitat d’aigua restant i un veritable arc de Sant Martí de colors, alguns dels quals la retina humana no hagués pogut mai captar a la superfície terrestre. L’Indiana encara tenia cartes amagades.

En Francesc estava silenciós, les circumstàncies clarament el superaven . Va treure la seva llibreta de notes i va apuntar amb cura tos els descobriments, i va intentar descriure els nous colors, fins que s’adonà que eren tan diferents que no podia aportar adjectius, no eren ni clars ni foscos, ni brillants ni opacs, eren senzillament formidables. En Jaume i jo ens vam mirar fascinats i vam començar a preguntar-nos per què en Josep havia tardat tant de temps en explicar-nos una història tan meravellosa, i no ens havia fet partícips de la seva il·lusió. Nosaltres, tots tres, que tota la vida ens ho havíem explicat tot ratlla per ratlla. Totes les nostres llargues xerrades d’aventures que havíem tingut durant anys, no eren res en comparació amb la narració de l’Indiana i en Francesc. I així el temps va anar passant. En Josep tornà al fil de la història. En Francesc havia anat al llit més cansat del que era normal i va dormir fins molt tard. Quan es va despertar, no esmorzà i portava als ulls la mirada d’aquell que ha decidit fer alguna cosa grossa. Com sempre vaig intentar persuadir-lo, però em va dir que sabia què es feia i necessitava avui més que mai estar sol i fer la seva. Em vaig aixecar amb tristesa del sofà i vaig eixir. Els diaris del matí estaven ja a la venda i a les notícies vaig veure la foto d’en Francesc, i no sé si m’estava tornant boig o no, però tenia un impressionant paregut físic a l’actor que representava l’Indiana Jones. Tothom deu d’haver-ho vist, vaig pensar. Vaig comprar el diari i no vaig treure la mirada d’aquella foto durant una llarguíssima estona. L’article sobre les suposades troballes no m’interessava gens ni mica , ja que jo tenia notícies més fresques, i tot allò era palla. Vaig tornar a la meva habitació com en un somni, i vaig seure damunt del llit mirant amb ansietat a tots arreu i enlloc, sense treure’m del pensament quina mena d’aventura en Francesc tindria avui. Això és autènticament impressionant - nosaltres vam haver d’admetre que mai no havíem escoltat res d’igual - molt extraordinari i tants excèteres, car no teníem paraules per expressar el nostre entusiasme, de debò, de tot cor. Sí, va afirmar en Josep. Hi ha tres coses molt extraordinàries en la meva història i que causen veritable impressió. La primera seria que la ciència, que en teoria ho sap tot, expliqués que l’eco de veus de persones que varen viure fa milers d’anys puguin ressonar en el temps donades les condicions d’aïllament de la cova i el fet d’haver estat tancada durant tantíssims anys. L’altra és que el nom d’Indiana Jones era el d’un personatge cinematogràfic irreal, i no d’èpoques neolítiques i estava interessat en tresors més valuosos i no en quatre monedes que només tenen importància museística. Estàvem d’acord amb ell i sense deixar-lo acabar, vam començar una distreta i excitada conversa, sobre la imaginació de molts directors de cinema que podien arribar a captar personatges de l’antiguitat. En Jaume, que com ja he dit abans, era molt imaginatiu, va arribar a comentar que potser l’Indiana Jones havia existir en realitat, en altres èpoques i la ment humana l’havia recuperat per al cinema, que precisament era un mitjà de comunicació de masses ideal per a donar fama a un personatge qualsevol i convertir-lo en l’heroi de tota una societat, encisada per la seva categoria humana i bellesa física. Sigui com sigui, en Josep va mirar el rellotge, eren més de les dotze es va aixecar i va dir bona nit, que demà és dia de pantalons vells. Just quan era a la porta, en Jaume li va preguntar abans que marxés quina considerava que era la tercera cosa extraordinària que tenia estreta relació amb aquella interessantíssima història. Ah, la tercera cosa, ell va dir mentre obria la porta i amagava un somriure entre dents. Perdoneu-me, l’oblidava. La tercera cosa extraordinària no la recordo, ja que va sonar el despertador i em vaig despertar.

Els Goigs de la Mare de Déu de Solicrú

Els Goigs

Els goigs de la Mare de Déu de Solicrú van ser conservats per un històric comensal de la catedral de Tortosa, en Tomàs Moré. Era un excel·lent poeta, col·laborador del rotatiu “El Eco del País” i oncle del primer periodista tortosí, Josep M. Paulí, amb el qual va escriure un drama sacrohistòric: “La baixada de la Cinta”. Els citats goigs mostren la imatge de la verge amb el pastor en un costat i a l’altre el bou al qual s’al·ludeix la troballa. El veterà historiador de Forcall, José Eixarch, els va descobrir mentre estava preparant uns capítols del llibre “Campredó. Orígens i actualitat”. Val a dir que han estat molt valuosos, ja que hem pogut recuperar una creença popular força arrelada al nostre poble.

Consten d’11 estrofes de 8 versos cadascuna, repetint-se al final de cadascuna d’elles els dos darrers versos de la tornada: Pues sois de toda la tierra, la Atalaya más segura. Amparad vuestros devotos, de Solicrú, Virgen Pura. Amb la lectura dels goigs ens trobem el desenvolupament de la llegenda pas a pas: des del bou que origina el descobriment de la imatge passant per la reacció devota del pastor fins la posterior erecció delsantuari.

La Creença

Pel que respecta a la troballa de la imatge de la Verge de Solicrú, ens fa saber l’esmentat Canonge ulldeconenc, Ramon O’Callaghan, que un pastoret va adonar-se que un dels bous del seu nombrós ramat se sentia inclinat a jeure en un mateix lloc situat dalt d’un turó elevat, mentre que sovint se’l veia com llepava una gran pedra o llosa. Encuriosit per la persistència de l’animal en no moure’s del costat d’aquella pedra, un dia es va veure amb força de moure-la. Aleshores, va quedar estupefacte en veure que en un forat menut hi havia una petita imatge d’una Mare de Déu asseguda en una cadira mentre mantenia el seu fill en braços, en honor a la qual es va edificar el vell santuari.

Li tenien molta devoció els habitants de Campredó, donat que era advocada contra les tercianes o quartanes (malaltia que en termes mèdics rebia el nom de paludisme), que provocaven mortaldats arreu del territori, donada la manca de drenatges i l’estancament de les aigües residuals.

A l’estrofa desena dels goigs trobem els versos que fan esment a la devoció popularTerra de tercianes i quartanes.

Els brots palúdics que sacsejaren la riba final de l’Ebre català a partir de 1854 tingueren uns focus importants a les partides de Sant Onofre, Font de Quinto, Soldevila i al mateix nucli urbà de Campredó. L’any 1885 el periòdic tortosí “La Voz del Progreso”, el 22-VIII, publicava la següent crònica, que ens ajudarà a situar-nos històricament en el desenvolupament d’aquesta pandèmia: Sabemos por conducto fidedigno que en la partida de Campredó existen dos atacados de la enfermedad reinante. Campredó ha permanecido incólume a pesar de los encharcamientos que aún hoy existen en dicho punto y ahora que la enfermedad parece estar completamente vencida en todos los pueblos y arrabales circunvecinos se presenta de repente en Campredó. Es de advertir que el año pasado dicha partida fué de las pocas en que se presentaron casos sospechosos.

Les causes del paludisme varen ser principalment les següents: l’obertura dels canals amb l’increment de les aigües estancades, la manca de desguassos, les inundacions dels camps d’arròs, les temperatures mínimes superiors als 15º C, els vents del sud i sud-oest durant els mesos càlids i les deficiències de tot tipus que tenien els habitatges. Durant la segona i tercera dècada del segle passat, el prestigiós metge tortosí Manel Vilà va instal·lar un consultori al nostre poble per tal d’intentar eradicar d’una vegada aquesta greu malaltia.

Dites i Prerrogatives

“Cada un dia, com la quartana” és una dita tradicional campredonenca que reflecteix l’angúnia ciutadana davant de la febre que afectava els malalts amb una única treva de vint-i-quatre hores. De fet, el territori del Delta de l’Ebre era conegut curiosament per les fàbriques de regalèssia i per les tercianes. Hem cregut necessari incloure igualment, com a exemple de devoció popular, els següents versos d’una famosa prerrogativa a Sant Magí (patró de Tarragona): Beveu-ne minyons, beveu-ne de l’aigua, cura de dolor, Febres i quartanes. I una altra a la Verge de l’Aldea: Quan aquest lloc era només sospir, Estatge de l’angoixa i la incertesa, Regne de la quartana i embolic, De fosc brostam i llenques d’aigua negra.

dimecres, 12 de desembre del 2007

Poblament Ibero-Romà


La Població
D’aquesta època són conegudes des de fa anys, diverses restes trobades prop del mas Despax, tot i que no s’ha excavat mai d’una manera científica.
Han aparegut restes de ceràmica ibèrica, feta al torn, amb representacions geomètriques, i de ceràmica romana: un molí d tipus uniforme ben conservat i un altre de trencat però prou sencer, a més de diverses sitges on s’han trobat les restes.
Part d’aquests elements van ser dipositats, l’any 1969 al Museu Municipal de Tortosa pel seu propietari, sr. Benjamí Povill. En les memòries de l’any el sr. Massip, director aleshores del Museu, diu: “entrada de fragments ceràmics i pedra l’Olot, d’indubtable ascendència ibèrica procedents d’unes sitges trobades mentre llauraven la finca”.
La troballa dels molins de mà domèstics, a més de les altres restes que coneixem, mostren la presència d’una població dedicada a activitats agrícoles, probablement per l’autoconsum encara que no es descarti pel gran nombre de sitges trobades i la proximitat amb el riu i el mar, que pogués haver alguna activitat comercial.
No tenim constància del tipus d’habitatge vil·la, casa, masia… amb ell s’ha de relacionar necessàriament les troballes

L'Ermita de Solicrú

Cap dels nombrosos historiadors marians de finals del segle XIX i primera meitat del XX (Mn. Ramon O’Callaghan, Mn. Ferran Miralles, Manel Beguer, Josep M. Savin, etc.) que ens han informat sobre l’ermita de Solicrú ha gosat datar els seus orígens. Tots es limiten a afirmar que és molt antiga i que aproximadament fa dues centúries ja es trobava en situació ruïnosa a causa, probablement, de l’impacte devastador que va provocar la Guerra de la Independència (1808-1814), coneguda popularment com a guerra del francès, que va tenir uns combats virulents al nostre terme. De fet, va provocar igualment la destrucció del santuari i la imatge de la Verge del Bon Viatge, situada a la zona de l’Aube a Font de Quinto, que era especialment venerada pels mariners.L’ermita de Solicrú roman en un lloc veritablement estratègic: al vell mig del Lligallo de les Veles, el qual era una ruta agropecuària antiquíssima, que indica una direcció de nord a sud cap a Amposta. El paisatge que permet veure l’alçada de Solicrú és d’encís, donat que permet una magnífica vista dels nuclis urbans de Campredó, Font de Quinto i Raval del Pom, la zona industrial i les hortes de Soldevila i el Racó, amb unamirada a l’Aldea i l’altra al riu. Més endins se situa una irregular línia de garrofers, arbres gegants que amaguen l’Ebre, que s’esllavissa invisible i protector pel mig de la vall.Moltes generacions de campredonencs i campredonenques l’hem coneguda amb únicament les parets en peu, amb el sostre ensorrat i amb un arc de mig punt a la façana principal que ens feia suposar un origen medieval, atès que ens l’identificava amb les construccions templeres.A més, molt prop del santuari es troben dues de les més emblemàtiques construccions de la històrica i poderosa Orde militar dels Templers al Baix Ebre: La Torre de Font de Quinto i la Casa del Prat (també coneguda com a Llotja).L’ermita va ser restaurada l’any 2001 pels actuals propietaris de la finca del Mas de la Missa, la família García Ballester, que han demostrat una sensibilitat lloable. Es va respectar l’estructura antiga (excepte l’esmentat arc). Els materials i la tècnica usada varen ser els habituals de l’art camperol (teules, revestiment de parets, etc.) i es va tenir cura de tots els detalls en la seva restauració: vidriera, piló, creu, portalada, etc. Avuidia és un dels edificis emblema de Campredó, un poble molt ric en patrimoni històric, malauradament gens ben preservat. Des de 2002 se celebra la Diada de Solicrú el dia 1 de maig, amb un servei religiós (l’únic que s’hi realitza durant l’any) i una trobada festivogastronòmica.

dimecres, 5 de desembre del 2007

Molí de la Raval del Pom


És un edifici imponent, propietat de la família Colomé-Mulet, que presenta una estructura pètria impecable. Està situat a mà esquerra dalt de la costa del Pom, just abans de creuar el pont del tren que porta a Font de Quinto i la finca del Mas de la Missa. Sens dubte, és la construcció estrella d'aquest nucli. La seva façana té forma d'ermita, de fet, es va adequar el local per tal de celebrar els serveis religiosos (disposem de diverses fotos que ho demostren), però mai no va arribar a funcionar com a tal. Tot i això, just al costat es va col.locar l'any 1998, una imatge de la Mare de Déu del Pom.

L'Ardiaca

Segons un escrit que ens ha mostrat l'actual propietari, el nom prové de diaca, el qual és un eclesiàstic que ha rebut la segona de les ordres majors. És un càrrec o dignitat donat pel bisbe per jurisdició en el seu nom sobre tots els curats (sacerdots que tenen cura de les ànimes o sotsdiaconats) de la seva diòcesi. L'edifici de l'Ardiaca se situa al costat mateix de la carretera Tortosa-L'Aldea, al quilòmetre 4,2 i es troba dintre del terme de Soldevila. És molt antic, es creu que data del segle XVIII (el terreny forma part de les donacions fetes per Ramon Berenguer IV). Va passar a mans de l'església i més tard l'edifici es convertí en convent de flares. Abans de la guerra civil, el clergat va vendre la finca de secà i la casa a la família d'Agustí Espuny d'Avaria. Van ser masovers de la finca la família de Tomàs Castellà, que després de la guerra civil ja no va tornar a la finca.
La família Avaria fa venda de l'edifici i una part del terreny el 1988, a Joan.A. Cid Domènech, que transformà l'habitatge en un restuarant i conservar el mateix nom. Amb les obres de construcció es restaura la petita capella, que feia culte a la Mare de Déu de l'Aldea, i es trasllada la imatge, una pintura de la Verge de l'Olivera, a l'església de la mare de Déu dels Àngels al raval de Sant Llàtzer. A la paret frontal hi havia una pintura amb una mare de Déu sobre una olivera. Diu la llegenda d'aquesta mare de Déu, que en temps de sequera un home il.luminat per la seva fe, va clavar un pal sec d'olivera a terra per tal de remoure la terra i veure on arribava la humitat. A l'endemà havia crescut del pal una frondosa olivera i al seu damunt hi havia una imatge de la Verge.

dimarts, 4 de desembre del 2007

Tombres Antropomorfes



Les Tombes
És un conjunt format per dues tombes en forma humana, excavades a la roca. Es troben a la partida del Rodeo.
La gran deuria ser d’una persona adulta, amida 2,30m. de llargada per 0,75m. d’amplada, amb orientació est-oest, amb un buidatge a la roca de 0,55m. de profunditat, i amb els extrems longitudinals més petits.
L’altre sepulcre, paral·lel a l’anterior, devia correspondre a un infant. A mida 1,10m. de llargada per 0,70m.d’amplada, amb una porfunditat que oscil·la entre els 0,70m. i 0,40m., presentant una testera ben marcada a la roca a l’extrem oest.
Segons l’estudiós J.V. Arbeola aquestes tombes s’haurien de situar en un període llarg, entre el Baix Imperi, al voltant del s.III, i època del domini àrab andalusí, fins el s.XII.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Torres Desaparegudes





Torre de Sant Onofre
També dita d’Asmet o de Rocacorba. Abans de 1164, Guillem de Bell·lloc, va donar a Arnau de Rocacorba una torre situada al terme general de Tortosa, a tocar del camí de Camarles: la torre d’Asmet, nom de l’antic propietari andalusí.
Al setembre de 1164, el rei Alfons el Cast i el senescal Guillem Ramon de Montcada confirmen la possessió davant les pretensions de dos genovesos, Turc i Martí Robany. Però, el 1193 se’ls va concedir la tercera part dels drets de la “torre amb les cases, els murs i tot l’honor”. Desprès es va dir de Sant Onofre per una Ermita edificada al costat.
El topònim Rocacorba té l’origen en el nom d’un dels colons que van arribar en la conquesta cristiana i dona nom a un dels barrancs que soca l’indret.
Era una magnífica talaia esvelta, cilíndrica, molt ben obrada i amb una alçada aproximada d’uns 20m., que va ser dinamitada l’any 1967.
A l’igual que les altres torres, tenia funció de defensa, habitatge i colonització agrària.
La Torre de Soldevila
El seu nom es deriva de la família que la tenia en propietat al s. XV, nom que ha quedat en una partida del poble. Torre de planta quadrada coronada amb merlets, tres per costat. Amb 4,40m. de costat, tenia una amplada de murs de 0,73m. Actualment queda un fragment de la paret nord d’uns 4m. A principis del s. XX encara era ben visible.

Les Coves del Rocall




Un dels paisatges més característics del Campredó de principis del segle XX, el formaven la gran quantitat de coves que hi havia en els terrenys que actualment ocupen el Polígon Industrial. Descriurem les coves que hi havia des de Campredó a Soldevila, per ordre de proximitat al poble. La primera és la que correspon en propietat a Carme Sol, la més llarga i més gran, fou ocupada com a vivenda cap al 1860 per la família Sol-Lluís, fins la guerra civil. Després el fill del matrimoni tornarà a ocupar-la, mentre que en Manuel "El Pelele" hi viura fins el 1969. A partir d'aquell moment, els propietaris la faran servir de corral per a la cria d'animals. Aquesta cova arriba fins on hi havia l'antiga església, però quan es van fer els fonaments de l'edifici on es construí l'oficina de Caixa Tarragona, es va veure molt limitat el seu espai intern al contruir un pilar mestre. La segona cova també es propietat de la família esmentada, però és més petita. Ha servit de refugi a gent diversa i a captaires que passaven per la zona i que l'habitaven una temporada. La següent cova en direcció Soldevila, és la que corresponia als terrenys de la família Cavallé, actualment propietat de Josep Fatsini, que aprofita les coves per a estables d'animals. Seguidament va la de Ramon Querol "Lo carnisser", que hi construir l'any 1940 un mur de tancament, deixant una porta d'obertura. Uns anys després hi construiren una caseta, amb unes escales a l'exterior que pugien fins a dalt, al replà del poble. Aquesta cova s'anomena d'en Guillem, per recordar el nom de l'antic propietari. El desembre de 1973, l'hagueren de deixar com a causa de la planificació dels terrenys del polígon industrial. A uns deu metres, n'hi ha una altra que pertanyia a Francesc Mulet "El Rito", que la va fer servir de vivenda abans de la guerra civil, després la va vendre a un senyor anomenat Gallet, el qual l'arrendaria a en Miquel Foraster que en faria us molts anys. Seguint l'itinerari trobem coves molt petites, fins a arribar al davant del magatzem d'Agrofruit, en el qual hi havia la cova d'en Pilar Sol, que es feia ús des d'inicis del segle XIX.Durant els anys quaranta i cinquanta va ser habitada per nombroses famílies. L'any 1972 fioy destruïda per fer la carretera d'accés al polígon.

dimecres, 28 de novembre del 2007

L'Hostal de Don Ramon

Està situat en el terme de l'Aldea, però ha tingut una notable relació amb la ciutadania campredonenca. Les primeres notícies que tenim d'aquest edifici Ramon provenen de la segona meitat del segle XIX, quan era propietat del Comte de Grass, que tenia un important patrimoni a Tortosa i rodalies. El nom de "Don Ramon" no se sap ben bé d'on prove, ni en quin moment va aparèixer, provablement era algun antic avantpassat del comte que es deia així. L'hostal esdevingué gairebé una parada obligatòria de diligències, tartanes i particulars, quan anaven o tornaven de Tarragona. El comte i la seva muller no tenien fills. Al poble de Els Reguers van conèixer en Domingo Giné, al qual agafaren molta estima. El 1892 li varen oferir l'administració de la finca, la qual tenia 32 hectàrees i estava plantada majoritàriament de vinya i garrofers. La filoxera va afecta greument els terrenys, i el nou administrador va plantar oliveres l'any 1895. L'any 1902 va morir el comte Grass, i dos anys més tards el capellà Mossèn Pere que s'encarregava de fer el servei religiós a la comtessa. Un nou capellà va passar a disposició d'ella, el qual volia que el clergat fos l'únic beneficiari del nou testament. Giné es va veure fora de la finca, mentre el nou administrador anomenat Francisco "El Cebollo", la va arrendar a la família Uec, que hi crià ovelles i vengué el formatge al mateix hostal. Les tardes del diumenge i dies festius, a l'igual que ho havia fet Domingo Giné, es feia ball amb música d'acordió i de guitarra. Els veïns de les finques més properes, així com també la clientel.la de l'hostal, gaudien de la gresca que l'hostal els oferia. Després de setze anys que la família Uec va estar al càrrec de l'hostal, aquest va haver de tancar. Actualment la finca és propietat de Nipon Olive COLTD, una companyia asiàtica que utilitza l'oli de les olives per fer cosmètics.

La Torre de Campredó



Història
Torre militar de defensa, semblant a altres de l’Ebre, edificades al segle XIII. Tenia una petita porta. La comunicació vertical es feia per trapes.
Característiques
Es tracta d’un edifici fortificat, construcció prismàtica de planta quadrangular de 8,20m. per 6m. de base, per 11m. d’altura.
Els murs són de pedra mitjana més o menys regular i desigual, disposada en filades lligades amb morter de calç; de fet és l’aparell més habitual d’aquestes construccions militars de l’Ebre.
La torres estava dividida inicialment en dues plantes – baixa i pis – d’uns 4m. d’altura, i terrat. La planta baixa estava coberta per una volta de canó, igual que els pis superior. Cal destacar que l’estructura de la torre ha patit modificacions al llarg del temps de la seva construcció, basaments d’una galeria volada a tot el voltant del cim de l’edificació així com una finestra a la façana del pis. Actualment és conserva un tota la seva envergadura, però en un estat deficient.

dimarts, 27 de novembre del 2007

Noves dades sobre la Dertosa Romana


Antecedents de la troballa:

La inscripció va ser trobada a la partida del Fondo, al marge esquerre del riu i gairebé al límit de la plataforma continental amb els dipòsits recents que formen el delta de l'Ebre.Dintre d'aquesta partida es troba la torre medieval de Campredó, no coneixem fins ara cap vestigi arqueològic que puguen relacionar amb aquesta làpida. Podríem però establir un cert paral.lelisme amb la troballa de 1984 a Mianes, als voltants de la torre de la Carrova, que s'alça gairebé davant per davant, a l'altra banda del riu. Totes dos construccions en el seu temps devien controlar el gran estuari de l'Ebre.El nom del difunt pertany a una de les famílies més representatives de l'aristocràcia tortosina. Per la seva cronologia molt antiga podria tractar-se d'un dels primers personatges d'aquest llinatge; hi consta també l'origo, edelensis, testimoniat aquí per primera vegada.

- Estudi de la làpida de Campredó.

El febrer de 1987, en vam tenir notícia d'una troballa d'una possible inscripció als voltants de Campredó, vam acudir a comprovar l'autenticitat d'aquesta informació. Es tracta d'un pedestal o ara de pedra de gres grisenc i de secció rectangular, amb motllura a la part superior i a la base.Una fractura talla en diagonal un sector de la peça; falta un tros de la base d'una banda i d'un dels angles inferiors de l'altra. També a l'extrem superior està escapçat. No obstant podem llegir la inscripció complerta.

D(ii) M (anibus)
IVL (ii) LVPI VI VIR (i)
AVG (ustalis) IVLIA NYM
PHIDIA PATRO
NO INDULGE (n)
TISSIMO B (ene) M(erenti) (F(ecit)

Traducció: "Als deus manes de Julius Llupus, servir augustal. Ho va fer Júlia Nymphidia al seu patró indugeltíssim que bé ho mereixia".

Lletres capitals quadrades, elegants i regulars amb peus ben marcats.

Com gairebé tota inscripció funerària comença amb una dedicació als deus manes del difunt, el nom en el qual, en genititu, indica aquesta relació i va seguir d'un càrrec religiós, el de Servir australis, després hi ve el nom de la dedicant, que ofereix la làpida al seu patró, i clou el text amb una forma usual: bene merenti (fecit), abreujada.El cognomen del dedicat, Lupus, és prou conegut dins de l'onomàstica hispànica. Concretament en els índex de Vives (1971) apareix en 32 inscripcions, con en el cas present sols apareix com a cognomen, tret d'algunes excepcions que el trobem com a nomen.

Júlia Nymphidia devia haver estat una esclava de Lupus, ja que a la seua dedicatòria l'anomena com a patró; la mateixa coincidència dels nomen -Juli-Julia - el cognom Nymphidia, d'origen grec confirma el seu origen servil.

A propòsit de la inscripció de Campredó.

Iulius Lupus era sens dubte un llibert. Malgrat que a la inscripció no es faci al.lusió a la seva condició jurídica i malgrat que el seu cognomen aparegui ben documental entre persones ingènues, àdhuc de posició social elevada, l'origen servil de Iulius Lupus ens es conegut pel càrrec religiós municipal que havia exercit, reservat de fet a lliberts enriquits o pertanyents a famílies de les elits locals, i ens ho confirma la composició del seu nom, sense tribu ni filiació.

Quant al gentilici, cal dir que els noments Iulius també està documental a Dertosa per un altra inscripció sepulcral, que presenta un innegable paral.lelisme formal i social amb la que comentem: Iulia Marcia la va dedicar també invocnt als deus manes, a Q.Iul Flavianus, patronus i marit indugeltíssim, i a Q.Iul GAetulicus, pare de Flavianus. En una comunitat municipal d'origen cesarià o augustià com Dertosa, en què el nom Iulius figura en la mateixa titulació "M(unicipum) H(ibera) I(ulia) I(lercavonia) D(ertosa) " segons consta en les monedes d'encunyà -, és probable que aquest gentilici es remunta als moments constitutius de l'entitat municipal, i per tant, que Lupus hagués pertangut a una antiga família de l'elit ciutadana.

Iulia Nymphidia era, una lliberta, com moltes persones d'origen servil, duia un cognomen de caràcter hel.lènic, que també trobem testimoniat a la propera tarraco, com a nom d'una esclava. L'epígraf que comentem és doncs un exemple més, a Dertosa hi ha un altre de segur, de la possessió i ,manumissió d'esclaus per amos d'origen servil. Per recordar la memòria del difunt, Nymphidia va dedicar la inscripció als déus manes d'acord un costum usual de l'epigrafia romana, ven documentat a Dertosa. Desconeixem els motius concrets que induïen a fer la làpida, però cal tenir present que els llibers, estaven obligats a tenir cura de la sepultura de l'antic amo.

La inscripció de Campredó ens permet conèixer, doncs, un nou Servir Augustalius de Dertosa que cal afegir a la llista dels ja recollits en CIL: P. Cornelius Frontinus, C. Terentius Onesimus, M. Porcius Theopompus els dos últims amb importants i inusuals honors rebuts de l'orde decurionyum de la ciutat, sobre tot en el cas de Theopompus. Sense dubte es tractava d'una elite de llibers enriquits, probablement afranquits d'importants famílies locals, que, marginats del govern municipal per l'origen servil, eren vinculats a la vida pública i oficial de la comunitat i a la sempre dura càrrega del manteniment de la ciutat a travès d'aquell onerós càrrec religiós lligat al culte imperial.

Després de Tarraco i Barcino, amb conjunt d'epígrafs molt més rics que el de Dertosa, aquesta ciutat es la població de la costa mediterrània d'Hispània amb un major nombre de Serviri Augustales, cosa que sens dubte respon a la imprtant activitat mercantil que hi tenia lloc. Port de litoral i porta de gran artèria de l'Ebre, la ciutat, punt d'enllaç de la navegació marítima i fluvial, va deure ser centre d'una dinàmica vida marinera i comercial, que troben singularment reflectit en les monedes i les insrcripcions de la ciutat.

Efectivament, com és ben sabut, les monedes encunyades per Dertosa mostren com a símbol de la ciutat una nau amb les veles esteses, ultra aquesta circumstància tant reveladora, les inscripcions torotsines també traspuen un ambitent d'una intensa vida marinera i comercial. Dues inscripcions sepulcrals, una d'elles amb un barco esculpit, recorden la mep`roria de sengles individus, sens dubte comerciants o mariners, que moriren lluny de la ciutat; "Peregre defunctus".

Una altra inscripció també sepuclcral, testimonia la presència de soldats d'un trirrem de l'esquadra de Rabenna. Fins i tot les mateixes divinitats venerades dels particulars responen a aquest mateix ambient, ja que són de caràcter netament tutelar i/o directament vinculades al món del comerç i dels mariners.En aquest medi, els llibers més actius i més ben situats hi devien trobar l'oportunitat d'aconseguir els anhelats beneficis materials que els permetran de millorar la posició dins la comunitat, beneficis que, com passava en altres indrets, en part devien reinvertir-se en l'agricultura, com potser fou el cas de Iulius Lupus, si l'indret de la troballa de la inscripció correspon al del seu emplaçament originari.

En fi, si l'existència a Dertosa d'una elit de lliberts acomodats és un fenomen social que no es pot deslligar de la important activitast mercantil que devia tenir-hi llloc, aquest ambient econ+omic tampoc no és imaginable sense la navegació marítima i la fluvial. De la importància del tràfic comercial per aquest riu, ja en parlà Aviè (Ora Mar, va 503) i, que n'aporta la notícia més precisa la recerca arqueològica, com en el cas del comerç vinícola, ben rastrejable per les restes amfòriques.

En la descripció que César féu de la batalla d'Ilerda. També s'hi troben al.lusions circumstancials a la navegació per l'Ebre (CAes, B.c. I??61). Dertosa ja devia ésser, doncs, la porta comercial més important de les terres de la depressió de l'Ebre en època romana per on devien realitzar-se una bona part dels intercanvis d'aquestes terres interiors de la Citerior amb l'exterior.

Margarida Genera i Monells (Cap d'Arqueologia de Tarragona) Jordi Pons i Sala
Extracte de l'article publicat al 8è Col.loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà.

dilluns, 26 de novembre del 2007

La casa del Prat



Història
Aquest edifici, de categoria notable, pertany a finals del segle XII o principis del XIII. Per la seva importància monumental ens fa pensar que fou la Seu de la Sotscomanda templera de Prat on hi residia el “Procurator” o Comanador de Prat.
Característiques
És una construcció de planta quadrangular de 5.8m per 8,20m i un gruix de murs de 1,90m. en l’actualitat només se’n conserva la planta inferior, amb una alçada de 5m, coberta per una volta de canó apuntada enmig de la qual s’hi practicà un forat quadrat per comunicar-se amb el pis superior.
Un element significatiu és una escala de caragol de pedra tallada, col·locada a l’interior dels murs que servia per comunicar els diferents pisos.
El forat a la paret, la xemeneia i els dos contraforts són elements constructius que s’han anat afegint posteriorment segons els diferents usos que se li han anat donant al llarg de la història, però totalment aliens a la construcció original.

divendres, 23 de novembre del 2007

El Patrimoni històric de Campredó (II)

La Doctora Genera també va publicar un detallat article sobre una làpida mortuòria trobada a la partida del Fondo pel pagès campredonenc Josep Melich (el qual va reproduir íntegrament el número 11 de la revista Soldevila, corresponent a la primavera de 1992), en motiu del vuitè Col.loqui d'arqueologia de Puigcerdà, una detallada informació de la qual també es troba en el llibre anteriorment esmentat.' Finalment, l'última làpida descoberta a la rodalia de Tortosa, l'any 1987, és un pedestal o ara funerària, localitzada a la partida de Fondo, situada uns 5 km al sud-est de la ciutat, a la vora esquerra del riu i gairebé al límit dels terrenys de la plataforma continental amb els dipòsits recents que formen el delta. Tot i que és en part fragmentada, la inscripció es llegeix completa.Mesura: alçada total (part conservada: 69 cmsecció horitzontal (part conservada): 31X48 cmsecció horitzontal (base): 31X29 cmHi diu: D(iis M(anibus)IVL (ii) LVPI VI VIR(i)AVG (ustalis) IVLA NYMPHIDIA PATRONO INDVLGE (n)TISSIMO B(ene) M(erenti) (F(ecit))Als déus manes de Iulius Lupus, servir augustal. Ho va fer Iulia Nymphidia al seu patró indulgentíssim que bé ho mereixia.Es tracta d'una inscripció funerària típica. Comença amb una dedicació als déus manes del difunt, el nomen del qual indica aquesta relació i va seguir d'un càrrec religiós, el de Sevir Augustalis, després hi ha el nomen de la dedicant, que ofereix la làpida al seu patró, i clou el text una fórmula usual: bene merenti (fecit, (abreujada).Iulia Nymphidia era, una lliberta, com moltes persones d'origen servil, duia un cognomen de caràcter hel.lènic. ....La inscripció de Campredó ens permet conèixer, doncs, un nou Servir Augustalius de Dertosa que cal afegir a la llista dels ja recollits en CIL: P.Cornelius Frontinus, C.Terentius Onesimus, M.Porcius Theopompus'.L'actual arqueòleg dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tortosa, el tarragoní Joan Vianney Mª Arbeloa, en la revista 'Nous Col.loquis I' que publica el Centre d'Estudis 'Francesc Martorell', va donar a conèixer el descobriment de diverses sitges a la zona de Sòldevila, concretament en una partida constituïda geològicament per una terrassa fluvial amb conglomerats poligènics del Pleistocè (Quaternari):' La presència de sitges a l'esplanada Soldevila ens documenta aquest indret no només com una àrea de conreu sinó també com un lloc d'emmagatzematge, atès que aquesta és la funció de les sitges'.
Foto: Sitja al Mas d'Espax

dimecres, 21 de novembre del 2007

La Torre de Sant Onofre

Durant l'edat mitjana, als segles XII i XIV, motivat per la via fluvial del riu Ebre apareixen un rosari de torres denominades del moro, unes de planta quadrangular com la de Campredó i La Carrova i altres cilíndriques amb diferents alçades, són disposades al llarg de llocs estratègics. Aquestes torres es van edificar en accessos concorreguts, com camins importants o vies pròximes a la mediterrània o bé al riu Ebre. El seu ús era concebut en la tasca de guaitar , era un fabulós observatori per controlar els moviments constants de pirates moros que s'infiltraven al territori amb continus atacs per saquejar, matar i violar a indefenses dones, ocasionant destrosses i atacs als camperols que eren embarcats per al mercat d'esclaus.
L'any 1448 Pere el Ceremoniós, va dictar unes normes de comunicació, aquestes es duien a terme mitjançant unes senyals. Durant el dia i al cim de la torres es feien una fumarada i per la nit un foc viu, segons l'ordre això es portava a terme quan s'observava qualsevol internada o perill d'invasió. Aquesta norma s'estableix a tot el territori tortosí on és més notable aquest tipus d'edificació. La senyal es posava en pràctica per alertar els camperols que freqüentaven les terres de conreu, pescadors o altres, al temps la torre immediata rebia el missatge que a la vegada el transmetia d'igual manera als veïns. A l'hora que intervenien els efectius reials preparats per defensar aquestes terres. Era freqüent el crit de ' hi ha moros a la costa', posant en alerta tos els veïns afectats
Al final del segle XVIII l'atac dels primers pirates havia minvat i tot el territori quedà lliure d'acció dels camperols, on la pau es fa palesa repoblant cada cop més aquestes terres, el riu és una constant via de comercialització de tota mena de productes i la pesca és també font de riquesa. Ramon Berenguer IV va deixar documents explícits després de la reconquesta on presentava diversitat en l'aspecte ètnic i religiós. La convivència de la població tortosina la formaven grups de sarraïns, jueus i cristians. Pel pacte de capitulació del compte Ramon Berenguer IV els deixava en llibertat d'emigrar a altres terres musulmanes o de romandre en llurs propis habitacles sota la fidelitat del sobirà.
Més tard consolidada la reconquesta, fa repartiments del territori i a la demarcació del riu Ebre i coll de Balaguer, marge esquerre d'aquest riu, dona el compte de Barcelona el lloc a diversos cavallers compromesos en l'ajut que havia obtingut en la reconquesta Cardó i Fullola foren de la Casa dels Montcada, al segle XIII però passaven cedits a Oliver Fuster i Pere Nebot que a la vegada més tard es van fer nous lliuraments, Aquests lliuraments periòdics fets per les persones que volien vincular-se a la Milícia del Temple, ja com a frares o com a cavallers hi correspon a Guillem Eimèric corresponent a 40 masmudines pels terrenys vinculats al Prat de Quint.
La Pedrera ve a formar part dels Hospitalers i és cedit a Radulf Barba Blanca que limitava amb el riu Ebre amb mà del Mestre Fralt nau de Torroja; un camp i un molí eren els bens de que disposaven i la Milícia donava el domini directe del lloc participant amb el quart dels fruits del camp i la meitat del producte del molí. El lloc que ens ocupa són terrenys de vinya i garriga on Gaufred d'Avinyó, Bisbe de Tortosa anomena les primeres dignitats de la Seu i correspon els nomenaments a Prior en forma part els terrenys esmentats Gombau de Santa Oliva, canonge regular de la seu de Tortosa.
Sant Onofre i els terrenys que l'envolten formen part per tant del prior , la Serra de Llaveria i el Coll de Balaguer seria demarcació de la diòcesi tortosina. La torre de Sant Onofre per tant estava situada entre el coll dels Rajolers i de les Aligues. Al peu del coll Redó s'inicia el conegut barranc de Roca-Corba, passant darrera de la torre i desembocant per terrenys del Prat de Quint. Es deia que la torre podia ser germana de l'anomenada torre de la Candela, també cilíndrica amb característiques semblants, com també la del poblat de Fullola. Al front de la torre es desvia una via de comunicació que hi té accés en primer lloc el terrenys dels Mandecos i la mateixa finca de la torre segueix aquesta via important per les Barraques, Hostal de don Ramon fins Fullola terme del Perelló, creuant muntanyes i barrancs.
Però retornem a la torre de Sant Onofre seguint la seva identitat com dèiem propietat del Prior al costat mateix i construeix una ermita al culte del Sant Onofre, inspirat segurament per l'ermita provinent al terme de Rasquera, a l'entrada d'accés a la finca, a l'ombra d'uns xiprers, s'hi trobava un pilar de mig metre d'amplada per dues d'alçada on per la meitat amb rajoles de ceràmica es gravat el sant, imatge que es mostrava amb vestit de pell d'animal amb les mans juntes fent oració. Passant el temps i els anys, ens trobem al segle XIX, la finca mostra signes d'abandonament i el clergat va vendre la finca amb la torre inclosa als pares de Rosa Carles Prades de malnom 'La Balona', que passa més tard a propietat de la mateixa, s'uneix amb matrimoni en segones núpcies amb José Marro Caballé, segons un portaveu de la família, la finca s'anomenarà 'Garrandingues'.
Aquesta família una vegada consolidats endreça la finca netejant-la i fent conreu amb major part de vinya. No hi falta una llegenda on s'especulava l'existència d'un tresor que és buscat per uns frares a les rodalies de la torre però que mai se'n sap res, també altres versions entrediuen que els propietaris van trobat la terrissa que el contenia però no s'ha demostrat l'existència de tantes murmuracions, Els nous propietaris per donar netedat al pilar i amb la imatge que el governava blanqueja amb calç cada cop que es va ennegrint i al final el Sant, ja no s'arriba a distingir pel gruix de la calç fins que per donar amplitud al camí opten per tirar el pilar a terra, aquella fita on havia estat tants anys la presència del Sant Onofre és recollida la ceràmica del mateix a trossos per un nebot seu, curiós de guardar aquella antiga imatge.
A l'interior de l'ermita si guardaven molts de llibres amb molta antiguitat la major part fets artesanalment amb llom de pell com era en temps del passat, a l'esclatar la guerra civil van ésser localitzats i a les acaballes uns desconeguts els van retirar tots sense deixar rastre.
L'aleshores tinent d'alcalde Anguera fa comprar el terreny on imperava la torre de Sant Onofre per sotstraure la preuada argila per nodrir la fàbrica 'Ladrillos Anguera'. La Torre de Sant Onofre tenia una alçada de 17 metres, visible a molts quilòmetres de distància, tot i això no impressionà el nou propietari ja que l'obstaculitzava per l'extracció de l'argila i decideix tirar-la a terra durant el primer semestre de l'any 1958.
Per portar a terme la tasca d'enderrocament fa pagament de mil cinc-centes pessetes a tres tècnics valencians per dinamitar la torre. La càrrega que posen és insuficient i la torre, assentada amb els seus vuit metres de base, no aconsegueixen fer-la moure deixant-ho córrer per falta d'explosius i mitjans. Un temps més tard, planifica un nou intent i dóna encàrrec a un empleat seu procedent del Pinell de Brai i emigrant de Córdova per portar-ho un altre cop a terme; és ajudat en la tasca per un altre tècnic amb la categoria d'artificier, procedent del barri de sant LLàtzer; aquest nou intent es fa als anys 1964-65. Per tal de no fracassar amb l'intent un altre cop, reomplen el clot provocat anteriorment i apliquen unes canonades de formigó per col·locar els explosius fent servir 60 cartutxos, tot i així, sols fan caure mitja part de la torre, l'altra mitja cau al mateix moment d'anar a comprovar l'enderroc. Per treure les runes de la finca són carregades amb camions i transportades a una finca de Soldevila, mentre unes fonts indiquen que les pedres de la torre formen part de la finca en amargenats, uns altres afirmen que no ho són,. que sols es van aprofitar les pedres dels altres amargenats que formaven la finca de la torre.
Doncs ja no hi ha res que els amargenats de Soldevila siguin o no compostos per les pedres de la torre, en tal cas la seua història sempre s'hi trobarà al lloc on dalt d'un petit turó amb la base d'una planura creixia una bona extensió de vinya, quedarà al record dels que per sort vam poder contemplar aquella arquitectura del passat, si mes no, els més joves podran gaudir la seva presència amb llibres que per la seva importància li donen vida a la torre. L'home construeix segons les seves necessitats del moment, com a la vegada ho destrueix per dur a terme una altra mena d'activitats i així tot es va transformant per bé o per mal segons les circumstàncies i al llarg del temps.

El Terme



L’any 1182 per donació reial, els territoris del sudest de Tortosa, a l’esquerra del l’Ebre, localitzables en l’actual terme de Campredó, arriben a domini de l’Ordre de Temple, és el que es coneix com la Sostscomanda del Prat.
La casa de Prat potser naix per descongestionar la casa central de Tortosa i qui sap si també en previsió dels esdeveniments de finals de segle que abocarien els templers a cedir al rei llur potestat sobre la ciutat.
A mitjan segle XIII es construeix la casa del Prat, des de la que el “Procutator” o Comanador del Prat gestionava aquests territoris que es consideraven molt valuosos per a la ramaderia.
A finals del segle XIII els Templers perden la potestat de la ciutat de Tortosa, però malgrat això es reserven la propietat dels territoris de la Sostcomanda de Prat.
En passar les propietats templeres a l’Ordre de Sant Joan, d’allò que havia estat Sostcomanda del Prat, l’Hospital rep els edificis i finques conreades, però els prats i les deveses esdevenen emprius comunals. És en aquest moment quan deixa d’aparèixer el nom de Prat que fins ara havia designat la Sostcomanda i surt citat per primera vegada el nom de Campredó, situat al costat de Font de Quinto.

dijous, 8 de novembre del 2007

El Patrimoni històric de Campredó (I)

Campredó conserva un interessantíssim patrimoni històric, que està format per la Torre d'Ayuso, la Llotja o Casa del Prat, l'ermita de Solicrú, les sitges de Can Despax i de Sòldevila, l'ermita del Pom, les ruïnes de l'ermita de Font de Quinto, les Coves d'en Guillen, la làpida funerària Júlia Nymphidia, els locals de l'estació de ferrocarril, i altres edificacions més modernes com el Temple parroquial.Una eterna reivindicació pel que respecta als edificis medievals és el d'aconseguir el reconeixement institucional pertinent i l'endegament d'un urgent procès de restauració que eviti el seu progressiu deteriorament i en alguns casos la seva completa desaparició, cas de les restes de l'antiga Torre de Sòldevila.De fet, ningú no s'ha preocupat mai de la seva preservació i ara malauradament podem veure el fruit de la seva negligència i despreocupació (Aquesta no és una crítica vana sinó real).La conservació del patrimoni històric dels nostres pobles en canvi, hauria d'estar a primera pàgina dels governs municipals, atès que la cultura és un element indispensable en la definitiva vertebració d'una societat. La recerca de nous signes identitaris i la preservació de les restes que els pas del temps ens han deixat dignifiquen l'ésser humà, que sovint necessita esbargir-se del món materialista que l'envolta i admirar l'art com a element dinamitzador i creador de bellesa.És hora de demostrar en fets que el patrimoni global de tota nació, no consta exclussivament de fastuosos monuments urbans de luxe, sinó que en la gran majoria de pobles menuts hi ha construccions de notable importància històrica que mereixerien molta més atenció i reconeixement.El primer estudiós en documentar estudis arqueològics al nostre terme fou en Puig i Calafach a 'L'arquitectura romànica a Catalunya' quan parla d'enterraments àrabs a la partida de Campredó trobats a principis de segle, que s'enllacen amb altres troballes mediterrànies a Xàtiva, València i les Balears:'Aqueixa forma racional en els terres rocosos, sembla fou d'ús en tota l'Europa cristiana cintant-se'n a França, Itàlia etc. no sempre aquest tipus d'enterrament s'ha tingut com a cristià'La Doctora Margarida Genera i Monells (llicenciada en Filosofia i Lletres, especialitat de Prehistòria i Història Antiga, per la Universitat de Barcelona, i diplomada en Arqueologia Hispànica ), en el seu llibre 'L'Ebre final: del Paleolític al món romà', ens fa cinc cèntims d'altres troballes arqueològiques a Campredó:'Al mas Despacs han estat recollits alguns vestigis com molins de mà de tipus barquiforme, una llosa de marbre blanc que podria ser una tapa de sepulcre i unes quantes ceràmiques d'èpoques vàries i també una vintena de sitges excavades a la roca, algunes de les quals encara s'han d'obrir'.L'especialista tortosí en la civilització íbera, Jordi Diloli, dóna uns detalls bastant acurats sobre el valor d'aquesta mateixa troballa, en la seva obra ' La cultura ibèrica en el curs inferior de l'Ebre' :'Situat a la plana al.luvial que forma el riu a l'altura de Campredó, protegit per un entrant format per la mateixa estructura muntanyosa, l'assentament que hem anomenat Masia Despatx ocupa una superfície d'uns 300 m, en els quals hi ha aparegut com a única estructura una sitja d'uns 2 metres de profunditat per 50 cm de diàmetre. Tant la situació del jaciment com els materials recuperats fan pensar en una explotació de caire rural, que s'ocuparia en un moment avançat del món ibèric, possiblement en època íbero-romana'.

dijous, 1 de novembre del 2007

El Nom de CAMPREDÓ

Origen
L’origen del nom del poble ha estat durant temps discutit pels filòlegs i historiadors. Encara avui la solució donada no es veu definitiva.
Ens trobem amb diverses teories sobre els arrels del nom del nostre poble “Campredó”.
Benvingut Oliver parla del “Campus Rotundus” Camp-redó com el terme d’on es deriva el nom.
Carreras Candi proposa com a origen del nom “Can Redó”- Casa d’en Redó, una hipòtesi que ha tingut molt poc èxit entre els historiadors que han parlat de la nostra localitat.
Uns quants com Ramon Miravall, veuen la procedència del nom “Port-rodó”, que deien que formava part de l’estuari proper a Tortosa.
L’Escriptura
En quant a l’escriptura del nom, el punt de vista més reeixit en aquest moment és el de Jesús Massip que recorda que tota la documentació que coneixem grafia el nom “Campredó” junt, no separat i aporta com a prova un document del segle XIII on apareix el nom d’un notari que signa “Petri de Cambredó”, coincidint amb la manera com ho pronuncia la gent del poble i que legitima escriure “Campredó”.
El 1994 l’Institut d’Estudis Catalans va resoldre el conflicte dient: Campredó, Sense guionet d’acord amb la pronunciació general”.


La Casa del Prat


L'historiador Joan Fuguet ens dóna detalls dels edificis templers campredonencs en el seu llibre "Templers i hospitalers II":
En els capbreus hospitalers les partides del Prat i de Quint esdevindran Campredó i Font de Quinto. En les confessions de l'enfiteuta de Campredó sempre s'esmenta una torre, que no pot ser altra que aquesta que coneixem amb els mateixos noms. És una construcció prismàtica de secció quadrangular que mesura 8.20m per 6 m. de base, per 11 m d'altura. Els murs són de pedra mitjana més o menys regular però desigual, disposada en filades lligades amb morter de calç, de fet, és l'aparell més habitual d'aqueixes construccions militars menors de l'Ebre. Té dues plantes, d'uns 4 m. d'altura i una terrassa. Els pisos són voltes de canó lleugerament apuntades, obrades de maçoneria encofrada. La terrassa estava coronada d'un matacà perimetral aguantat per mènsules de pedra, que és l'únic que roman; probablement era com el de la torre del Prior del barri de Jesús. S'hi accedia per una porta petita situada al costat oest del pla terrer, a la qual li falten les dovelles exteriors. Als costats E i N de la planta del mig hi ha espitlleres originals; les altres finestres, més grans i altes, obertes a diferents nivells, van ser fetes en època moderna, en doblar la planta noble per utilitzar la torre com vivenda. La comunicació vertical originàriament es feia per trapes, mitjançant escales de fusta. La tipologia d'aquest edifici és semblant a la de les torres de la Carrova i sobretot a la del Prior; estimem que totes són del mateix temps, és a dir, del segle XIII.
D'aquest edifici, conegut popularment amb el nom de la Llotja, avui només es conserva, i bastant deteriorada, la planta baixa. Es tracta d'una peça quadrangular de 5,8 m per 8,20 m de base per uns 5 m. d'altura a l'interior, coberta amb volta de canó apuntada, obrada amb maçoneria encofrada amb lloses col·locades a plec de llibre. Els murs - considerablement gruixuts: 1.90 m - tenen nucli de maçoneria revestit per ambdues cares de carreuat regular molt bo, aparellat a trencajunt. No sembla que aquesta planta baixa hagués tingut cap porta forana; potser tenia una finestra o espitllera al costat de ponent, on en temps no gaire llunyans construïren una llar de foc amb xemeneia. La comunicació amb el pis superior es feia per una trapa oberta al mig de la volta i per una escala de caragol que penetra el mur de tramuntana, vora l'angle de ponent. Aquest caragol és una construcció pètria impecable, testimoni de la categoria notable que en son origen havia tingut l'edifici.
L'angle sud-est està de molt de temps ençà apuntalat per dos contraforts que han evitat la ruïna de la volta. Sembla que l'arrencament de carreus del costat sud va debilitar tant el mur que es va témer una ensulsiada imminent de l'edifici. La impressió que se'n treu avui de contemplar " la llotja" és que es tracta de les restes d'una casa important, de dues o tres plantes, construïda probablement el segle XIII. si la documentació templera i hospitalera indueixen a pensar que "la llotja" és la casa que fou seu de la sotscomanda templera de Prat, les característiques de l'edifici n'abonen la suposició.
Aquest edifici, en temps ja força reculats, fou víctima d'un gravíssim espoli, presumiblement per aprofitar-ne la pedra. El motiu de salvar la planta baixa de l'enderroc no pot ser altre que la necessitat de conservar-la com a cobert agrícola; de fet, aquesta ha estat la seva utilització durant molts anys. És probable que l'espoliació de la pedra i la consegüent destrucció de l'edifici hagués tingut lloc ja en el segle XVIII, car el capbreu de 1743 assenyala que en aquella heretat de Font de Quinto hi havia vestigis d'una casa. Hom s'interroga sobre la procedència d'un qualificatiu popular de connotacions marineres com la Llotja, que no poden justificar ni la tipologia de l'edifici ni la història. Tenim la impressió que és un topònim bastant recent, ja que no figura ni en la documentació consultada ni en l'exhaustiu recull de toponímia popular tortosina. Del Folklore tortosí, de J. Moreira, publicat l'any 1934. És possible que la causa d'aquest nom es relacioni amb la suposició, que circulà per Tortosa a començaments de segle, de l'existència a Campredó d'un port marítim a l'Edat Mitjana, teoria que fou desautoritzada amb contundència per Carreras Candi.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Les tombes antropomorfes del Rodeo, a Campredó (Baix Ebre)







Campredó disposa d'un riquíssim patrimoni històric, amb edificis medievals i restes arqueològiques d'importància. Volem fer cinc cèntims avui de les tombes antropomorfes que es troben a la partida del Rodeo, que no han estat gaire estudiades malauradament. De ben segur, que si l'indret on es troben rebés un estudi acurat amb noves excavacions, se'n podrien descobrir de noves que permetrien donar a conèixer una important part de la nostra història. La descripció d'aquestes tombes de l'arqueòleg tarragoní Joan-Vianney Arbeloa la trobem al llibre "Campredó orígens i actualitat", del qual vaig ser-ne coordinador: "Un element interessant, que tant podria correspondre a l'època andalusina com al període immediatament anterior, és el conjunt format per dues tombes antropomorfes excavades a la roca que es troben en una finca particular a la partida del Rodeo, dins el territori de Campredó. Tot i que gairebé inèdites, va aparèixer una notícia a La veu de Catalunya del 6 de juliol de 19099, que recullen també Puig i Cadafalch i Falguera i Goday, però sense esmentar-ne cap característica. Un dels sepulcres pertanyia a una persona adulta, atès que amida 2.30 m de llargada per 0.75 d'amplada, amb orientació est-oest, amb un buidatge a la roca de 0.55 m. de profunditat, i amb els extrems longitudinals més petits, tot i que no es pot arribar a determinar amb seguretat quin dels extrems podria correspondre al lloc del cap (testera). el segon sepulcre, paral·lel a l'anterior i que devia correspopndre a uninfant, amida 1.1o m de llargada per 0.70 d'amplada, amb una profunditat excavada que oscil·la entre els 0.70 i els 0.40 m, i presenta una qtestera benmarcada a la roca a l'extrem oest. Aquestes dues tombes que s'haurien de situar d'una manera àmplia entre el Baix Imperi i l'època andalusina, correspondrien als enterraments de persones vinculades a un assentament rural, dins d'aquest marc cronològic, probablement proper a les tombes. Malgrat tot, desconeixem els punts concrets d'hàbitat de la societat andalusina al territori de Campredó, tot i que hi ha notícia de la seva presència".

divendres, 26 d’octubre del 2007

Presentació de Campredó

Són moltes les petjades que arriben a configurar un poble al llarg de la història, les quals aconsegueixen vertebrar una comunitat per xicoteta que sigui. Si donem una mirada a la història de Campredó, hi ha uns pilars bàsics que han estat crucials en la seva formació. Agafarem la data clau de 1820, a partir de la qual coneixem el nom dels primers repobladors de la partida. A meitat del segle XIX, ja hi havia constituït un govern pedani, tot i que la ciutadania encara vivia en hortes molt disperses. De fet, el poble no es comença a unificar fins a finals del mateix segle, a partir de la importància estratègica que adquireix l'heretat del Mas de la Missa, la qual propicià la formació d'un incipient nucli de cases a la Font de Quinto i la Raval del Pom, que suposen els primers agrupaments de població estable que es coneixen. La construcció de les vies del ferrocarril el 1898, i posteriorment l'estació l'any 1922, així com la seua instauració com a eix de comunicació dominant, ens va portar conseqüències immediates, amb l'edificació progressiva de cases a l'actual nucli urbà. Amb posterioritat, va anar creixent paulatinament cap al nord, exercint com a centre l'actual plaça del Forn vell, per després agrupar-se al voltant de l'antic temple parroquial. Va seguir avançant al llarg del carrer Don Àlvaro, en el qual es va formar un barri conegut popularment com la Barceloneta. Ja a partir dels anys setanta, amb el Polígon Industrial "Baix Ebre" en fase de construcció, s'edificaren dos importants nuclis de cases: el primer, damunt de l'antic camp de futbol, al costat de les escoles, que donaren al nostre poble la forma de L; el segon, l'edificació de cinc blocs de pisos consecutius als antics terrenys que eren propietat de la família Escardó-Valls (cedits a la parròquia Sant Joan Baptista), coneguts els tres primers com a Cooperativa de Vivendes "La Forja", els quals eixamplen el poble cap a l'oest i demanen unes noves infraestructures d'accés. Amb l'enquitranament de l'entrada al recinte industrial pel camp de futbol a principis dels noranta, es donà un important pas cap a la configuració actual del poble i les seues portes d'obertura. Campredó disposa d'una partida extensa que va des de les hortes de Soldevila fins a La Pedrera, amb finques agrícoles de secà dedicades al conreu de l'olivera, l'ametller i el garrofer (a les partides de l'Espluga, la Bassa Venècia, el Rodeo, els Argilers, Rocacorba, Les Barraques, Mas dels Flares, etc), i de regadiu (a Soldevila, camí del Mig i el Ribé), que dóna vida als conreus dels cítrics i de diversos vegetals. El nostre poble ha experimentat també el procés industrial més important de les comarques centrals dels Països Catalans. La primera empresa que s'hi instal.là l'any 1976 fou la YKK, de procedència japonesa, que es dedica a la fabricació de cremalleres. Val a dir, que ens ha dotat d'una important vida comercial, especialment famosos són els nostres restaurants que estan molt ocupats durant els dies laborables, alhora que també tenim diverses marques comercials pròpies, entre elles els Olis de la Raval del Pom, Espumosos March, Armat i Ferrallat, Planters Mito, Carnisseries Mulet, Ebregra etc.

Gaudim d'un interessant patrimoni històric, format per les sitges de can Despax i de Soldevila, les tombes antropomorfes del Rodeo, la làpida funerària "Júlia Nymphidia", les Coves d'en Guillem, les restes de la Torre de Soldevila, les runes de l'ermita del Bon Viatge, el molí del Pom, l'ermita de Solicrú, la Llotja o Casa del Prat, i la Torre d'Ayuso o de Font de Quinto. Aquest castell, l'edifici més emblemàtic, està registrat en el catàleg de monuments i conjunts arquitectònics de la Generalitat amb el número R-1-51-67-56, fou adquirit pel Consistori tortosí l'octubre del 2000. És una construcció prismàtica de secció quadrangular que mesura 8.20 m per 6 m de base, per 11 m d'alçada. Avui dia es troba en una situació de deteriorament absolut, com a denúncia de la discriminació quant al tracte envers el patrimoni medieval campredonenc, agafem com a exemple un article publicat al setmanari "El Faro" a la ciutat d'Amposta, el gener del 1906, en el qual ja es comparava l'aspecte de la veïna La Carrova amb la nostra Torra: Devant per devant n'hi há un' altra, al altre costat de riu; empero aquesta té la construcció més modesta y's troba en un estat de conservació tan deficient, que amenassa desaparéxer si no s'hi fa rés pera evitarlo. Malauradament, el mateix podem dir de la Llotja o Casa del Prat, de la qual només es conserva i en condicions molt precàries, la planta baixa. Es tracta d'una peça quadrangular de 5.8 m per 8.20 m de base per uns 5 m d'altura a l'interior, coberta amb una volta de canó apuntada. Manté una escala de caragol, que conserva una estructura pètria formidable, testimoni de la categoria notable que l'edifici havia tingut. En canvi, l'ermita de Solicrú, situada al Lligallo de les Veles (una ruta agropecuària antiguíssima), va ser restaurada durant l'estiu del 2001, pels seus actuals propietaris Garcia Ballester, la qual cosa l'ha convertit en l'edifici campredonenc més imponent. D'altra banda, l'arquitectura moderna està ben representada amb el temple dedicat a Sant Joan Baptista, que disposa d'una original porta que recorda els esdeveniments i personatges històrics més transcendents, i un bon nombre de masies pairals, entre les quals destaca la del Mas de la Missa.

És aquesta mateixa heretat, coneguda durant dècades com Ayuso, la que ha marcat la vida de la ciutadania local. Durant segles va pertànyer a la influent família dels Oliver, els Senyors de Campredó, dos membres d'aquesta nissaga varen ser Presidents de la Generalitat. Al segle XIX, era propietat de la Comtessa de Vallcabra i els seus hereus, fins que la va adquirir la família de Primitiu Ayuso (Polític tradicionalista, Diputat a Corts i President de la Cambra Agrària de Tortosa), de la qual rep el nom. El campredonenc més il.lustre ha estat el pintor impressionista, nascut a l'hort dels Clots, Francesc Llop i Marqués. Va gaudir de notables exposicions a Mèxic, París i Barcelona, i es va guanyar un prestigi dins de la intel.lectualitat catalana del seu temps. Es va envoltar de figures crucials per a la cultura catalana i l'art en general, com el polifacètic dramaturg i pintor Santiago Rusiñol o l'escultor ampostí Innocenci Soriano Montagut. Un altre fet remarcable és l'atorgament per part del rei Carles III, del títol nobiliari de la Baronia de Font de Quinto, que posseïa el senyor Joan de Fàbregues Boixar i Ponts, ciutadà honrat de Barcelona i diputat a Corts, fins que va passar als Valdelomar.

Campredó va sofrir fortament la guerra civil i les seves nefastes conseqüències. El fenomen de l'estraperlo, compra i venda il.legal de menjar, ens va colpir fortament, es va convertir en un mitjà de vida fonamental per a moltes famílies que no tenien cap altra sortida, en uns moments de sagnants repressàlies polítiques i de fortes penúries socials. El caciquisme s'instaurà particularment a la nostra comarca, així com el servilisme envers aquells que tenien més. Una nefasta educació va alienar la nostra gent durant anys i els va carregar de prejudicis de caire religiós, moral i sexual. Hem sofert l'emigració, varen ser moltíssims els conciutadans que als anys cinquanta i seixanta varen haver d'emigrar cap a França i Suïssa, a la recerca de dignes condicions de vida, els quals varen formar autèntiques colònies campredonenques a ciutats suïsses com Ginebra, o pobles francesos com Soissy-sûr-école. Curiosament en els mateixos anys durant els quals el nostre poble va rebre una important onada d'emigració de procedència majoritària d'Andalusia, que varen venir a treballar les terres del Mas de la Missa en particular, molts dels quals s'hi han quedat. Podem dir amb orgull, que hem superat molt bé els moviments migratoris, mentre que recentment ha tornat a veure la instal.lació de famílies provinents de països tan distants com Equador, Eslovàquia o Pakistan.

A nivell esportiu, la Unió Esportiva Campredó ja porta moltes dècades de treball. Als anys setanta es féu una bona feina de difusió del bàsket, mentre que a finals dels vuitanta es va iniciar un campionat de futbol sala, amb la participació de molts equips de la comarca, que segueix tenint un gran èxit. En el camp educatiu, la instauració de l'ESO (la nova reforma escolar), ha canviat el panorama dels pobles rurals. Els xiquets i xiquetes han d'abandonar l'escola local a una edat més jove. La baixa natalitat general arreu de la nació catalana, també ens ha afectat, donat que ha provocat el tancament el curs 2000-2001 de l'històric col.legi de Font de Quinto. Des de l'any 2006 gaudim d'uns nous col·legis, el Ceip Port Rodó gaudeix d'un nou centre reivindicat des de fa molts anys. Les Festes Majors se celebren per la festivitat de Sant Jaume. Són uns dies de germanor, durant els quals són populars els correbous, les vetllades nocturnes de balls, els correfocs tan típics de les festes catalanes, i uns nodrits berenars amb regust a anguila.

Ens trobem doncs, en un moment ple de grans reptes. La implantació d'un nou Polígon Industrial, el "Catalunya Sud", així com la configuració del traçat de l'autovia que connectal'Aldea amb Tortosa, ens ha de dotar d'uns nous accessos, adequats a la nostra realitat. Aquest és l'examen que hem de passar a principis del segle XXI, del resultat del qual depèn el nostre futur i la nostra fesomia.

Presentació

Campredó Templer naix amb la intenció explícita d’homenatjar el patrimoni històric medieval campredonenc (torre de Font de Quinto, Casa del Prat, ermita de Solicrú, etc.), així com les construccions més modernes amb valor arquitectònic (estació de ferrocarril, col·legi Port rodó, casal Francesc Llop). El nom implica, òbviament, una reivindicació d’un passat templer, amb l’orgull que ens suposa disposar d’edificis de l’Orde Militar de primera importància històrica a nivell de les Terres de l’Ebre. Dedicarem nombroses entrades a l’anàlisi històrica dels esmentats monuments, i també d’altres de desapareguts com la torre de Sant Onofre, o en ruïna absoluta com la torre de Soldevila. També volem fer cinc cèntims dels actes reivindicatius que anem realitzant des del Grup de Recerca Històrica, encaminats a la conscienciació ciutadana de la necessitat imperiosa que es dignifiqui el nostres elements patrimonials més representatius. Esperem veure aviat com s’endega el procés de restauració de la torre de Font de Quinto i de la Casa del Prat, que com bé deia l’historiador Joan Fuguet en una històrica conferència celebrada a Campredó el passat mes d’abril, demanen DIGNITAT. Combinarem, doncs, activisme i estudi acadèmic. Ens mou únicament l’estima pel nostre passat i pel nostre present, per les petjades que la història ha deixat al nostre terme i ens ha donat personalitat. El nostre objectiu és difondre arreu els valors patrimonials de Campredó.