Divendres Sant a la Torre de Font de Quinto

Una de les tradicions més arrelades al poble de Campredó és l’excursió que es realitza el matí de “Divendres sant” a la torre de Font de Quinto, la qual ha tingut lloc durant dècades, i en la qual hi han participat llavors moltes generacions de ciutadans. El nom popular de la jornada és el “dia de la frígola” (farigola), ja que històricament la població s’hi desplaçava per recollir frígoles i després menjar-les en forma de sopa. De bon matí els més joves es reuneixen a la plaça de l’església, agafen les bicicletes i formen grups ciclistes que fa goig de veure. Pel camí es troben amb la companyia de nombrosos grups d’adults que prefereixen desplaçar-s’hi a peu i anar xerrant tota l’estona. És una veritable jornada de germanor, ja que colles senceres d’amics i amigues s’apleguen per passar el matí junts. També és una mostra més de la simbologia que té la torre de Font de Quinto per a la majoria dels campredonencs i de les campredonenques, com a veritable emblema de la nostra població. Enguany teníem un al·licient més, havent començat les anhelades obres de restauració. Una bona colla de gent també varen visitar la Casa del Prat, i varen endegar interessants converses sobre aquest excel·lent edifici medieval, que estava en runes, les obres del qual ja permeten visualitzar un interessant procés de restauració.

Grafitis a la Torra

Durant els darrers mesos s’han anat publicant diversos llibres sobre la Batalla de l’Ebre, l’interès dels historiadors per la qual torna a ser primordial ja que s’apropa el seu 70è aniversari. Va ser la més important de la cruenta Guerra Civil (més bé incivil). A partir de l’estrepitosa derrota de l’exèrcit republicà, els Països Catalans varen haver de sofrir una inacabable dictadura, amb intent de genocidi lingüístic i cultural inclòs, que va durar gairebé quatre dècades. Al pioner llibre d’en Lluís Mesquida (1970) s’han unit altres com els d’en Josep Sánchez Cervelló i en Jordi M. Reverté. Tots ells presten òbviament una especial atenció a les estratègies més transcendentals de la batalla, els caps principals (una mena de directors d’una pel•lícula bèl•lica), alhora que fan cinc cèntims de la tragèdia humana que varen haver de sofrir centenars de soldats idealistes que ben bé no sabien la raó per la qual lluitaven. A part de la sagnant lluita que va lliurar-se a les serres de Pàndols i de Cavalls, molts d’aquests estudiosos destaquen el punt estratègic que va suposar el pas del riu a l’alçada de Font de Quinto, quan les tropes lleials a l’ordre establert es dirigien cap al terme de Mianes durant el qual varen sofrir incomptables pèrdues.
La intenció d’aquest article no és fer un record històric de la batalla, per això estan els llibres ben documentals dels especialistes, sinó parlar d’uns peculiars grafits que han estat trobats al primer pis de la torre de Font de Quinto. Es tracta d’una sèrie de frases escrites damunt de les pedres per soldats republicans i membres de les Brigades internacionals, que o bé varen amagar-se allí casualment o els servia de lloc estratègic habitual per controlar els moviments de l’altra banda de riu on estaven les tropes feixistes, per la bona vista que els proporcionava l’alçada i aquesta situació veritablement privilegiada. Aquests grafits porten el segell de l’idealisme llibertari, amb el consegüent dibuix d’un home amb l’emblema comunista, la falç i el martell, i d’un significatiu estel. Un d’ells s’expressa amb els eslògans: Viva la Juventud Socialista Unificada i Viva la unidad, i estan signats per en José Martínez, un dels milers d’anònims soldats de tots els conflictes bèl•lics (les veritables víctimes), i daten del maig de 1938. Un altre dels escrits ens mostra un poema en francès signat el 3 de juny de 1938 per l’Armand Robert, que ens és molt difícil de transcriure (ja que hi ha un parell de versos il•legibles): Et tant qu’il y aura des fascistes/...nous autres anti-fascistes/ nous batterons contra eux/ mai les vraix proletaires/ nous avons notres devoirs/ la bonheur pour nos mères/ le plus beau des efforts. Aquest soldat solidari, que es considerava part dels “vertaders proletaris” com diu el poema, era membre de la III Unité francesa coneguda com La Marsellesa. Aquests curiosos grafits, fins ara inèdits, són sens dubte un testimoni silenciós de la fase prèvia que va precedir a la tragèdia definitiva.
Aquests missatges que s’han conservat anònimament durant gairebé setanta anys en aquesta torre són significatius, ja que són una viva mostra que els éssers humans en situació límit necessiten expressar els seus ideals de totes totes, en forma oral o escrita. Alhora que són el patètic espill de la manca d’entesa, de la lluita fratricida, i de la imposició d’uns per damunt dels altres. Com a curiositat, cal recordar que aquests documents visuals redactar-se de manera rudimentària damunt d’una pedra no van ser requisats i traslladats a la culta ciutat universitària de Salamanca (perquè el règim no sabia de la seva existència), i d’aquesta manera els catalans no els hem hagut de “robar” del seu lloc legítim a l’urbs espanyola, tal com s’expressa avui dia la Brunete mediàtica i els ideòlegs del nacionalisme espanyol, no tan sols del PP sinó també de molts sectors del PSOE, els artífexs de les rebaixes estatutàries a base de tisora afilada. L’Armand Robert i el José Martínez lluitaven per un món solidari i una esperança de llibertat que va ser esclafada en el seu dia.
Emigdi Subirats

Acte extraordinari sobre el mon templer a Campredó

Dissabte 1 de març va tenir lloc un acte històric de reivindicació del nostre passat templer al Casal Francesc Llop de Campredó. Després de més de 20 anys de lluita i reivindicació del patrimoni templer local (la Torre de Font de Quinto i la Casa del Prat), la Generalitat ha endegat les obres de restauració, amb la qual cosa vàrem creure necessari l'organització d'una jornada pública d'explicació del projecte i d'aprofundiment del seu valor històric, en la qual hi varen intervenir: Xavier Vega (delegat de cultura de la Generalitat a les Terres de l'Ebre), Carles Rull (arquitecte i tècnic responsable de les obres), Joan Sanahuja (alcalde), Cinta Montañés (arqueòloga) i Emigdi Subirats (historiador amateur). Des de l'Associació Soldevila vàrem voler deixar palés públicament que era un acte primordial per a nosaltres ja que portàvem una llarguíssima trajectòria reivindicant la importància històrica dels nostres edificis medievals i la necessitat de la seua dignificació després d'anys de desídia i negligència. Vàrem fer esment d'un paràgraf històric que va publicar el setmanari republicà "El Faro" d'Amposta allà pel llunyà gener de 1905, mitjançant el qual ja denunciava en un article de lloança de les virtuts de la veïna Torre de la Carrova: "Devant per devant, n'hi há un' altra, al altre costat del riu; empero aquesta té la construcció més modesta y's troba en un estat de conservació tan deficient, que amenassa desaparéxer si no s'hi fa rés pera evitarlo". Vàrem lamentar que han hagut de passar 103 anys per poder "evitar-ho".Personalment vaig voler fer cinc cèntims de la vinculació de cadascú (cada ciutadà campredonenc) amb les torres, els records d'infantesa que ens portaven a jornades com el dijous "jarder" o el divendres sant (dia de les farigoles al poble), quan la ciutadania campredonenca s'aplega al voltant d'aquests edificis; a la vegada calia recordar el fet que la majoria d'associacions locals (Soldevila, Associació de Jubilats, UE Campredó, etc.) inclouen la torre en el seu escut, un fet simbòlic que ens satisfà moltíssim. El flixanco Xavier Vega va mostrar-se molt satisfet per haver pogut tirar endavant aquest projecte, el qual ha estat envoltat de tot un seguit d'entrebancs burocràtics. Va explicar que la seua vinculació política amb Campredó el fa sentir satisfet i orgullós de la seua feina, ja que va aconseguir "desencallar" la construcció del col·legi de Campredó quan era coordinador de la Delegació d'ensenyament de la Generalitat a les nostres comarques (una autèntica prioritat per al poble, ja que els locals que ubicaven l'antiga escola eren deplorables), i ara havia pogut tirar endavant aquest urgent projecte de restauració del nostre patrimoni templer, dos fets crucials per a la nostra població.Carles Rull va admetre que no coneixia les torres campredonenques abans que se li encarregués el projecte, però que després de ficar-s'hi a treballar i haver parlat amb tècnics especialistes, s'ha engrescat moltísissim amb la bellesa arquitectònica dels edificis i també amb les seues possibilitats futures. L'alcalde Joan Sanahuja va recordar la importància de les torres per al nostre poble, remarcant també els sentiments de la ciutadania envers els monuments templers.La conferència que va impartir Cinta Montañés va ser realment extraordinària. Aprofito l 'avinentesa per a tornar-la a felicitar de tot cor. Va fer un repàs exhaustiu del passat de les nombroses fortificacions vora riu, des del periode cartaginès (època que ella sol reivindicar constantment per la seua importància per al territori ebrenc, malgrat que ha estat molt poc estudiat a casa nostra). Mitjançant l'ús d'una gran quantitat d'imatges va fer una magnífica comparació entre els valors arquitectònics de la torre de Font de Quinto amb d'altres de la costa mediterrània fins arribar a la zona de la Catalunya del nord (Cotlliure, Foix, etc.), també va voler ensenyar-nos la diferència estètica entre torres ja restaurades i les que es troben en vies de restauració. Va acabar reconeixent la importància dels nostres edificis i mostrant-se molt satisfeta del desenvolupament del projecte de restauració, especialment a la Casa del Prat, ja que està tenint lloc alguns descobriments veritablement interessants en forma de fortificació.Una jornada històrica, doncs, que ens fa sentir molt satisfets als organitzadors. Des de Soldevila tornarem a organitzar el proper 1 de maig la III Diada del Patrimoni campredonenc (tal com férem els anys 2001 i 2002), que tindrà lloc al voltant de l'ermita de Solicrú (ja que la Torre de Font de Quinto encara continuarà en obres), durant la qual tornarem a posar en el lloc que es mereix el nostre ric patrimoni medieval.