diumenge, 30 de desembre del 2007

Indiana a la Torre de Campredó

Aquella nit ens havíem reunit al jardí de casa meva els tres amics inseparables de la infantesa, per tal de xerrar sobre les nostres coses i recordar aquelles antigues vivències conjuntes que ens havien agermanat. De petits, havíem estat molt trapelles i teníem molt per recordar. A un de nosaltres, en Jaume, el que sempre s’havia dit tenia una imaginació més enginyosa, li encantava explicar historietes fantàstiques sobre objectes volants no identificats que volaven pel nostre planeta i de viatges intergalàctics fora del sistema solar. Òbviament, no eren histories versemblants, però nosaltres sempre ens introduíem dins d’elles i ens imaginàvem que érem una mena d’herois invencibles de l’espai, que algun dia seríem recordats en els llibres d’història i de l’alta tecnologia per l’ extraordinària complexitat que tenien les nostres aventures. Però, a sorpresa de tots, va ser en Josep qui va començar a parlar en aquella assolellada tarda de diumenge. Al seu germà menut en Francesc li havia passat un esdeveniment del tot inesperat, d’aquells successos que semblen que no tenen mai una explicació lògica. En Jaume i jo estàvem esperant amb gran expectació que ens contés el relat d’una vegada, però en Josep va prendre’s el seu temps, mentre assaboria el deliciós cafè que la meva mare ens havia preparat.- Vinga home, que ens has deixat a mitges. Conta’ns d’una vegada què li va passar a en Francesc?Ell va pensar un moment llarg.

- Bé , va dir, és que no és una història en el sentit ordinari de la paraula. Potser pensareu que m’he begut l’enteniment, però jo sóc d’aquells que quan comença una cosa l’acaba, i per suposat mai no us he deixat amb la mel a la boca i no ho faré aquesta vegada. Li vam suplicar de nou que comencés, que ja estàvem perdent massa temps. Finalment emprengué el camí d’obertura directa de la historieta. En Francesc aquell estiu havia sol·licitat una beca per obrir un camp de treball a les excavacions neolítiques que es troben davant de la Torre de Campredó, les quals van ser descobertes per un prestigiós doctor en arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, en Josep Bascompte, els estudiants del qual li havien posat el sobrenom d’Indiana (d’obvi significat). Molts entesos en la matèria creien que aquesta excavació era crucial per conèixer la vida dels nostres avantpassats neolítics i consegüentment els veritables orígens de les Terres de l’Ebre. Tots els membres de l’excavació van acampar prop de la Torre i van estar treballant durant una quinzena, fins que varen aconseguir una gran troballa que potser canviaria els fils de l’estudi del Neolític fins als nostres dies. De fet, tots estaven entusiasmats, menys en Francesc (que era el que més motiu tenia) perquè li havia agafat un mal de cap horrible, i malauradament no podia gaudir d’aquell lloable descobriment. La cosa més estranya en tot allò, va ser el fet que en Francesc preveiés fil per randa què passaria. Hi havia una cova subterrània plena d’estalagmites i estalactites i si agafaven la drecera de l’esquerra trobarien un carreró molt estret on les pedres reflectirien un color daurat i brillant que semblaria or. Tots es trobarien endinsats dins d’un formidable món paradisíac, i els seus ulls només serien capaços d’absorbir bellesa. No tindrien temps de pensar en absolutament res més, atès que un sentiment supranatural els abraçaria. Mentre que dins de la cova ressonaria un eco ensordidor però meravellós, que representaria ni més ni menys que la veu original del mític Indiana Jones. En Francesc cada vegada podia aguantar menys aquell mal de cap i un so estrany el guiava cap a la cova. no podia fer res per autocontrolar-se, i diversos companys d’expedició el seguiren. La cova els va impressionar a tots. Era idèntica a com el meu germà l’havia descrita. L’aventura es feia cada vegada més real i impressiva, i tothom començava a tenir unes sensacions inexplicables. Sota unes roques aparegueren milers de monedes neolítiques, groguenques, brillants, lluents, la imatge d’una vida llunyana però ideal. La veu, el sol, l’eco, l’Indiana, guiava el meu germà al lloc on els tresors prehistòrics estaven enterrats. Fins que varen arribar a un poblat, si un poble com els d’avui dia, amb cases grans i petites, amb gent que mana i altres que obeeixen, on hi ha justos i pecadors, pobres sense res i rics amb massa. Mon germà el menut no controlava les troballes. Navegava en el seu món d’insomni i els altres el seguien per esma, i començaven a no ser ells mateixos i a divagar en un mar de sensacions. Es van trobar a si mateixos excavant amb pales dins d’una cova que de sobte estava buida, els sons havien desaparegut i el mal de cap d’en Francesc també. Ja fora de la gruta, tots havien perdut la memòria. En absolut del que havia passat, sinó de l’indret on aquesta cova de les monedes i del sons es trobava.

En algun lloc devia estar, n’estaven segurs, que la cova era real, havia d’existir, i només d’en Francesc depenia el poder de tornar-hi. El meu germà em va fer saber què li estava succeint. Jo, com a metge, li vaig revisar tot el sistema nerviós, sense trobar cap símptoma estrany. L’única cosa que jo creia, era que estava més cansat del normal, massa excitat i per això li costava articular les frases. No sabia per què, només sabia que ell estava d’alguna manera connectat amb alguna força que no era d’aquest món. Jo mateix vaig anar a parlar amb diversos especialistes en temes supranaturals, i vaig assistir a diverses reunions on la gent s’ajunta en gran nombre - per fer exorcismes, espiritismes o contactar amb éssers d’altres planetes-. Però tot va ser en va. Mai m’havia adonat abans com d’impotents estem els éssers humans, davant d’energies estranyes que poden disposar dels nostres cossos i de la nostra ment al seu gust. La recerca va esdevenir una bogeria per a mi, com podeu comprendre, només em guiava l’ànsia de treure el meu germà de l’abisme. Vaig despreocupar-me de totes les altres coses. No vaig anar a l’hospital en vint dies. Vaig comprar tota mena de llibres de ciència ficció, altres d’astrologia. Em posava davant del vídeo a tornar a mirar la majoria de les pel·lícules d’Indiana Jones. Mentre en Francesc em repetia que tots els meus esforços de comprensió eren inútils, i que un dia li tornaria la força per retrobar la cova. N’estava més que convençut i parlava amb una seguretat que fins i tot em feia por. Ell es va passar la mà per la cara, mentre demostrava un cansament profund, com si s’endormisqués. Llavors, va empal·lidir, i al final va perdre la consciència. Vaig córrer al seu costat i novament vaig tenir la sensació que no estava amb el Francesc que havia conegut tota la meva vida, sinó amb algú que estava ocupant el seu lloc. Ell no era ell. Vaig provar de mantenir la tranquil·litat. Vaig fer-li el boca a boca, i de sobte va saltar del terra i la cara se li va enrogir en un obrir i tancar d’ulls. Jo no entenia res, i en Francesc igual estava alterat com tornava a ser el de sempre. A voltes li venien pensaments sobre la cova i el cap li estava a punt d’esclatar, altres es feia l’orni i es dedicava a gaudir de les seves improvisades vacances, mentre rebia nombroses visites de noies joves i maques. Però jo en tot moment vaig estar a l’aguait i desitjós de l’arribada de nous esdeveniments. En Josep va parar per beure una mica d’aigua i nosaltres el vam apressar a continuar. Mentre, ell s’ho prenia amb calma i mostrava una sang freda sospitosa, ja que semblava haver-se engolit el nerviosisme i no quedar-li res de les angúnies que ell i el seu germà havien estat passant. I justament en Josep no és d’aquells nois que sap oblidar ni els problemes ni els desigs, i té un caràcter bastant alterable. Finalment va accedir a continuar relatant i nosaltres tots ansiosos per saber el final de la història. Ja no ens podíem aguantar més. La idea de l’existència de tot un ‘Indiana Jones’ el nostre gran mite d’adolescència, dins d’una cova sota la Torre de Campredó, ens havia deixat estorats i encuriosits a la vegada.- Una tarda en Francesc va agafar el pic i la pala i se n’anà al jaciment tot sol. no volia ningú que li pogués alterar els seus estudis. A més, reivindicava el fet que la seva relació amb l’Indiana Jones era només quan estava del tot concentrat i sense ningú que l’escoltés al seu voltant. Aquella tarda en Francesc tornà a sofrir un esclatant mal de cap i aconseguí descobrir un antic cementiri i les restes humanes que havien estat soterrades amb grans tresors que els encaminaven a la seva vida futura. Va treure de dins d’un sac unes quantes mostres, totes les que va poder portar, ja que pesaven molt, i de seguida va telefonar la seu del Servei d’Arqueologia de la Generalitat a la comarca del Baix Ebre, per fer-los cinc cèntims de la seva troballa. Ningú no s’acabava de fer a la idea de tenir el poblat neolític més antic que es coneix fins als nostres dies. Les anàlisis dels cranis trobats dataven de 80.000 anys abans de Crist i el jaciment de Campredó, en un tres i no res, va esdevenir una peça cabdal per al coneixement dels poblats i la civilització neolítica i el futur desenvolupament de la civilització occidental a les nostres terres.

Després de dies d’anada i vinguda de les més distingides personalitats del ram de l’arqueologia i del món universitari, en Francesc es mostrà preocupat de nou i dins d’ell només tenia l’ànsia d’anar a la seva , de no comunicar res a ningú, ni tan sols a mi, i seguir les seves peculiars investigacions només guiat pels seus contactes audífons amb la veu de l’Indiana Jones. Era ara o mai, el cor li batia exageradament i li demanava que fes alguna cosa. S’havia convertit en un noi solitari, ple de cabòries, tancat en els seus pensaments i en la seva dinàmica. Obsessionat per les troballes, pel que elles significaven per si mateixes i la fama mundial que li donarien. En Francesc estava segur d’haver arribar al màxim de la seva carrera professional,. En una nova expedició a la cova ‘Campredó meravelles’, tal com havia estat batejada, en Francesc sentí una veu encara més decisiva, més profunda en les seves explicacions. L’Indiana li estava donant veritables lliçons d’arqueologia, nous mètodes revolucionaris de com rastrejar on hi havia peces d’importància i després un espectacular mètodes de datació, mitjançant el qual i d’una manera extremadament senzilla es podria aconseguir datar l’origen dels objectes. Només amb la mescla de fang humit amb el tint de les terres argiloses i el grau d’absorció de l’aigua dins d’elles donava l’antiguitat. Ell ja no semblava estar sorprès per res i va fer el que l’Indiana li va demanar. Molt lentament va mesclar aigua, l’argila i el fang en diversos recipients i comprovar la diferent quantitat d’aigua restant i un veritable arc de Sant Martí de colors, alguns dels quals la retina humana no hagués pogut mai captar a la superfície terrestre. L’Indiana encara tenia cartes amagades.

En Francesc estava silenciós, les circumstàncies clarament el superaven . Va treure la seva llibreta de notes i va apuntar amb cura tos els descobriments, i va intentar descriure els nous colors, fins que s’adonà que eren tan diferents que no podia aportar adjectius, no eren ni clars ni foscos, ni brillants ni opacs, eren senzillament formidables. En Jaume i jo ens vam mirar fascinats i vam començar a preguntar-nos per què en Josep havia tardat tant de temps en explicar-nos una història tan meravellosa, i no ens havia fet partícips de la seva il·lusió. Nosaltres, tots tres, que tota la vida ens ho havíem explicat tot ratlla per ratlla. Totes les nostres llargues xerrades d’aventures que havíem tingut durant anys, no eren res en comparació amb la narració de l’Indiana i en Francesc. I així el temps va anar passant. En Josep tornà al fil de la història. En Francesc havia anat al llit més cansat del que era normal i va dormir fins molt tard. Quan es va despertar, no esmorzà i portava als ulls la mirada d’aquell que ha decidit fer alguna cosa grossa. Com sempre vaig intentar persuadir-lo, però em va dir que sabia què es feia i necessitava avui més que mai estar sol i fer la seva. Em vaig aixecar amb tristesa del sofà i vaig eixir. Els diaris del matí estaven ja a la venda i a les notícies vaig veure la foto d’en Francesc, i no sé si m’estava tornant boig o no, però tenia un impressionant paregut físic a l’actor que representava l’Indiana Jones. Tothom deu d’haver-ho vist, vaig pensar. Vaig comprar el diari i no vaig treure la mirada d’aquella foto durant una llarguíssima estona. L’article sobre les suposades troballes no m’interessava gens ni mica , ja que jo tenia notícies més fresques, i tot allò era palla. Vaig tornar a la meva habitació com en un somni, i vaig seure damunt del llit mirant amb ansietat a tots arreu i enlloc, sense treure’m del pensament quina mena d’aventura en Francesc tindria avui. Això és autènticament impressionant - nosaltres vam haver d’admetre que mai no havíem escoltat res d’igual - molt extraordinari i tants excèteres, car no teníem paraules per expressar el nostre entusiasme, de debò, de tot cor. Sí, va afirmar en Josep. Hi ha tres coses molt extraordinàries en la meva història i que causen veritable impressió. La primera seria que la ciència, que en teoria ho sap tot, expliqués que l’eco de veus de persones que varen viure fa milers d’anys puguin ressonar en el temps donades les condicions d’aïllament de la cova i el fet d’haver estat tancada durant tantíssims anys. L’altra és que el nom d’Indiana Jones era el d’un personatge cinematogràfic irreal, i no d’èpoques neolítiques i estava interessat en tresors més valuosos i no en quatre monedes que només tenen importància museística. Estàvem d’acord amb ell i sense deixar-lo acabar, vam començar una distreta i excitada conversa, sobre la imaginació de molts directors de cinema que podien arribar a captar personatges de l’antiguitat. En Jaume, que com ja he dit abans, era molt imaginatiu, va arribar a comentar que potser l’Indiana Jones havia existir en realitat, en altres èpoques i la ment humana l’havia recuperat per al cinema, que precisament era un mitjà de comunicació de masses ideal per a donar fama a un personatge qualsevol i convertir-lo en l’heroi de tota una societat, encisada per la seva categoria humana i bellesa física. Sigui com sigui, en Josep va mirar el rellotge, eren més de les dotze es va aixecar i va dir bona nit, que demà és dia de pantalons vells. Just quan era a la porta, en Jaume li va preguntar abans que marxés quina considerava que era la tercera cosa extraordinària que tenia estreta relació amb aquella interessantíssima història. Ah, la tercera cosa, ell va dir mentre obria la porta i amagava un somriure entre dents. Perdoneu-me, l’oblidava. La tercera cosa extraordinària no la recordo, ja que va sonar el despertador i em vaig despertar.

Els Goigs de la Mare de Déu de Solicrú

Els Goigs

Els goigs de la Mare de Déu de Solicrú van ser conservats per un històric comensal de la catedral de Tortosa, en Tomàs Moré. Era un excel·lent poeta, col·laborador del rotatiu “El Eco del País” i oncle del primer periodista tortosí, Josep M. Paulí, amb el qual va escriure un drama sacrohistòric: “La baixada de la Cinta”. Els citats goigs mostren la imatge de la verge amb el pastor en un costat i a l’altre el bou al qual s’al·ludeix la troballa. El veterà historiador de Forcall, José Eixarch, els va descobrir mentre estava preparant uns capítols del llibre “Campredó. Orígens i actualitat”. Val a dir que han estat molt valuosos, ja que hem pogut recuperar una creença popular força arrelada al nostre poble.

Consten d’11 estrofes de 8 versos cadascuna, repetint-se al final de cadascuna d’elles els dos darrers versos de la tornada: Pues sois de toda la tierra, la Atalaya más segura. Amparad vuestros devotos, de Solicrú, Virgen Pura. Amb la lectura dels goigs ens trobem el desenvolupament de la llegenda pas a pas: des del bou que origina el descobriment de la imatge passant per la reacció devota del pastor fins la posterior erecció delsantuari.

La Creença

Pel que respecta a la troballa de la imatge de la Verge de Solicrú, ens fa saber l’esmentat Canonge ulldeconenc, Ramon O’Callaghan, que un pastoret va adonar-se que un dels bous del seu nombrós ramat se sentia inclinat a jeure en un mateix lloc situat dalt d’un turó elevat, mentre que sovint se’l veia com llepava una gran pedra o llosa. Encuriosit per la persistència de l’animal en no moure’s del costat d’aquella pedra, un dia es va veure amb força de moure-la. Aleshores, va quedar estupefacte en veure que en un forat menut hi havia una petita imatge d’una Mare de Déu asseguda en una cadira mentre mantenia el seu fill en braços, en honor a la qual es va edificar el vell santuari.

Li tenien molta devoció els habitants de Campredó, donat que era advocada contra les tercianes o quartanes (malaltia que en termes mèdics rebia el nom de paludisme), que provocaven mortaldats arreu del territori, donada la manca de drenatges i l’estancament de les aigües residuals.

A l’estrofa desena dels goigs trobem els versos que fan esment a la devoció popularTerra de tercianes i quartanes.

Els brots palúdics que sacsejaren la riba final de l’Ebre català a partir de 1854 tingueren uns focus importants a les partides de Sant Onofre, Font de Quinto, Soldevila i al mateix nucli urbà de Campredó. L’any 1885 el periòdic tortosí “La Voz del Progreso”, el 22-VIII, publicava la següent crònica, que ens ajudarà a situar-nos històricament en el desenvolupament d’aquesta pandèmia: Sabemos por conducto fidedigno que en la partida de Campredó existen dos atacados de la enfermedad reinante. Campredó ha permanecido incólume a pesar de los encharcamientos que aún hoy existen en dicho punto y ahora que la enfermedad parece estar completamente vencida en todos los pueblos y arrabales circunvecinos se presenta de repente en Campredó. Es de advertir que el año pasado dicha partida fué de las pocas en que se presentaron casos sospechosos.

Les causes del paludisme varen ser principalment les següents: l’obertura dels canals amb l’increment de les aigües estancades, la manca de desguassos, les inundacions dels camps d’arròs, les temperatures mínimes superiors als 15º C, els vents del sud i sud-oest durant els mesos càlids i les deficiències de tot tipus que tenien els habitatges. Durant la segona i tercera dècada del segle passat, el prestigiós metge tortosí Manel Vilà va instal·lar un consultori al nostre poble per tal d’intentar eradicar d’una vegada aquesta greu malaltia.

Dites i Prerrogatives

“Cada un dia, com la quartana” és una dita tradicional campredonenca que reflecteix l’angúnia ciutadana davant de la febre que afectava els malalts amb una única treva de vint-i-quatre hores. De fet, el territori del Delta de l’Ebre era conegut curiosament per les fàbriques de regalèssia i per les tercianes. Hem cregut necessari incloure igualment, com a exemple de devoció popular, els següents versos d’una famosa prerrogativa a Sant Magí (patró de Tarragona): Beveu-ne minyons, beveu-ne de l’aigua, cura de dolor, Febres i quartanes. I una altra a la Verge de l’Aldea: Quan aquest lloc era només sospir, Estatge de l’angoixa i la incertesa, Regne de la quartana i embolic, De fosc brostam i llenques d’aigua negra.

dimecres, 12 de desembre del 2007

Poblament Ibero-Romà


La Població
D’aquesta època són conegudes des de fa anys, diverses restes trobades prop del mas Despax, tot i que no s’ha excavat mai d’una manera científica.
Han aparegut restes de ceràmica ibèrica, feta al torn, amb representacions geomètriques, i de ceràmica romana: un molí d tipus uniforme ben conservat i un altre de trencat però prou sencer, a més de diverses sitges on s’han trobat les restes.
Part d’aquests elements van ser dipositats, l’any 1969 al Museu Municipal de Tortosa pel seu propietari, sr. Benjamí Povill. En les memòries de l’any el sr. Massip, director aleshores del Museu, diu: “entrada de fragments ceràmics i pedra l’Olot, d’indubtable ascendència ibèrica procedents d’unes sitges trobades mentre llauraven la finca”.
La troballa dels molins de mà domèstics, a més de les altres restes que coneixem, mostren la presència d’una població dedicada a activitats agrícoles, probablement per l’autoconsum encara que no es descarti pel gran nombre de sitges trobades i la proximitat amb el riu i el mar, que pogués haver alguna activitat comercial.
No tenim constància del tipus d’habitatge vil·la, casa, masia… amb ell s’ha de relacionar necessàriament les troballes

L'Ermita de Solicrú

Cap dels nombrosos historiadors marians de finals del segle XIX i primera meitat del XX (Mn. Ramon O’Callaghan, Mn. Ferran Miralles, Manel Beguer, Josep M. Savin, etc.) que ens han informat sobre l’ermita de Solicrú ha gosat datar els seus orígens. Tots es limiten a afirmar que és molt antiga i que aproximadament fa dues centúries ja es trobava en situació ruïnosa a causa, probablement, de l’impacte devastador que va provocar la Guerra de la Independència (1808-1814), coneguda popularment com a guerra del francès, que va tenir uns combats virulents al nostre terme. De fet, va provocar igualment la destrucció del santuari i la imatge de la Verge del Bon Viatge, situada a la zona de l’Aube a Font de Quinto, que era especialment venerada pels mariners.L’ermita de Solicrú roman en un lloc veritablement estratègic: al vell mig del Lligallo de les Veles, el qual era una ruta agropecuària antiquíssima, que indica una direcció de nord a sud cap a Amposta. El paisatge que permet veure l’alçada de Solicrú és d’encís, donat que permet una magnífica vista dels nuclis urbans de Campredó, Font de Quinto i Raval del Pom, la zona industrial i les hortes de Soldevila i el Racó, amb unamirada a l’Aldea i l’altra al riu. Més endins se situa una irregular línia de garrofers, arbres gegants que amaguen l’Ebre, que s’esllavissa invisible i protector pel mig de la vall.Moltes generacions de campredonencs i campredonenques l’hem coneguda amb únicament les parets en peu, amb el sostre ensorrat i amb un arc de mig punt a la façana principal que ens feia suposar un origen medieval, atès que ens l’identificava amb les construccions templeres.A més, molt prop del santuari es troben dues de les més emblemàtiques construccions de la històrica i poderosa Orde militar dels Templers al Baix Ebre: La Torre de Font de Quinto i la Casa del Prat (també coneguda com a Llotja).L’ermita va ser restaurada l’any 2001 pels actuals propietaris de la finca del Mas de la Missa, la família García Ballester, que han demostrat una sensibilitat lloable. Es va respectar l’estructura antiga (excepte l’esmentat arc). Els materials i la tècnica usada varen ser els habituals de l’art camperol (teules, revestiment de parets, etc.) i es va tenir cura de tots els detalls en la seva restauració: vidriera, piló, creu, portalada, etc. Avuidia és un dels edificis emblema de Campredó, un poble molt ric en patrimoni històric, malauradament gens ben preservat. Des de 2002 se celebra la Diada de Solicrú el dia 1 de maig, amb un servei religiós (l’únic que s’hi realitza durant l’any) i una trobada festivogastronòmica.

dimecres, 5 de desembre del 2007

Molí de la Raval del Pom


És un edifici imponent, propietat de la família Colomé-Mulet, que presenta una estructura pètria impecable. Està situat a mà esquerra dalt de la costa del Pom, just abans de creuar el pont del tren que porta a Font de Quinto i la finca del Mas de la Missa. Sens dubte, és la construcció estrella d'aquest nucli. La seva façana té forma d'ermita, de fet, es va adequar el local per tal de celebrar els serveis religiosos (disposem de diverses fotos que ho demostren), però mai no va arribar a funcionar com a tal. Tot i això, just al costat es va col.locar l'any 1998, una imatge de la Mare de Déu del Pom.

L'Ardiaca

Segons un escrit que ens ha mostrat l'actual propietari, el nom prové de diaca, el qual és un eclesiàstic que ha rebut la segona de les ordres majors. És un càrrec o dignitat donat pel bisbe per jurisdició en el seu nom sobre tots els curats (sacerdots que tenen cura de les ànimes o sotsdiaconats) de la seva diòcesi. L'edifici de l'Ardiaca se situa al costat mateix de la carretera Tortosa-L'Aldea, al quilòmetre 4,2 i es troba dintre del terme de Soldevila. És molt antic, es creu que data del segle XVIII (el terreny forma part de les donacions fetes per Ramon Berenguer IV). Va passar a mans de l'església i més tard l'edifici es convertí en convent de flares. Abans de la guerra civil, el clergat va vendre la finca de secà i la casa a la família d'Agustí Espuny d'Avaria. Van ser masovers de la finca la família de Tomàs Castellà, que després de la guerra civil ja no va tornar a la finca.
La família Avaria fa venda de l'edifici i una part del terreny el 1988, a Joan.A. Cid Domènech, que transformà l'habitatge en un restuarant i conservar el mateix nom. Amb les obres de construcció es restaura la petita capella, que feia culte a la Mare de Déu de l'Aldea, i es trasllada la imatge, una pintura de la Verge de l'Olivera, a l'església de la mare de Déu dels Àngels al raval de Sant Llàtzer. A la paret frontal hi havia una pintura amb una mare de Déu sobre una olivera. Diu la llegenda d'aquesta mare de Déu, que en temps de sequera un home il.luminat per la seva fe, va clavar un pal sec d'olivera a terra per tal de remoure la terra i veure on arribava la humitat. A l'endemà havia crescut del pal una frondosa olivera i al seu damunt hi havia una imatge de la Verge.

dimarts, 4 de desembre del 2007

Tombres Antropomorfes



Les Tombes
És un conjunt format per dues tombes en forma humana, excavades a la roca. Es troben a la partida del Rodeo.
La gran deuria ser d’una persona adulta, amida 2,30m. de llargada per 0,75m. d’amplada, amb orientació est-oest, amb un buidatge a la roca de 0,55m. de profunditat, i amb els extrems longitudinals més petits.
L’altre sepulcre, paral·lel a l’anterior, devia correspondre a un infant. A mida 1,10m. de llargada per 0,70m.d’amplada, amb una porfunditat que oscil·la entre els 0,70m. i 0,40m., presentant una testera ben marcada a la roca a l’extrem oest.
Segons l’estudiós J.V. Arbeola aquestes tombes s’haurien de situar en un període llarg, entre el Baix Imperi, al voltant del s.III, i època del domini àrab andalusí, fins el s.XII.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Torres Desaparegudes





Torre de Sant Onofre
També dita d’Asmet o de Rocacorba. Abans de 1164, Guillem de Bell·lloc, va donar a Arnau de Rocacorba una torre situada al terme general de Tortosa, a tocar del camí de Camarles: la torre d’Asmet, nom de l’antic propietari andalusí.
Al setembre de 1164, el rei Alfons el Cast i el senescal Guillem Ramon de Montcada confirmen la possessió davant les pretensions de dos genovesos, Turc i Martí Robany. Però, el 1193 se’ls va concedir la tercera part dels drets de la “torre amb les cases, els murs i tot l’honor”. Desprès es va dir de Sant Onofre per una Ermita edificada al costat.
El topònim Rocacorba té l’origen en el nom d’un dels colons que van arribar en la conquesta cristiana i dona nom a un dels barrancs que soca l’indret.
Era una magnífica talaia esvelta, cilíndrica, molt ben obrada i amb una alçada aproximada d’uns 20m., que va ser dinamitada l’any 1967.
A l’igual que les altres torres, tenia funció de defensa, habitatge i colonització agrària.
La Torre de Soldevila
El seu nom es deriva de la família que la tenia en propietat al s. XV, nom que ha quedat en una partida del poble. Torre de planta quadrada coronada amb merlets, tres per costat. Amb 4,40m. de costat, tenia una amplada de murs de 0,73m. Actualment queda un fragment de la paret nord d’uns 4m. A principis del s. XX encara era ben visible.

Les Coves del Rocall




Un dels paisatges més característics del Campredó de principis del segle XX, el formaven la gran quantitat de coves que hi havia en els terrenys que actualment ocupen el Polígon Industrial. Descriurem les coves que hi havia des de Campredó a Soldevila, per ordre de proximitat al poble. La primera és la que correspon en propietat a Carme Sol, la més llarga i més gran, fou ocupada com a vivenda cap al 1860 per la família Sol-Lluís, fins la guerra civil. Després el fill del matrimoni tornarà a ocupar-la, mentre que en Manuel "El Pelele" hi viura fins el 1969. A partir d'aquell moment, els propietaris la faran servir de corral per a la cria d'animals. Aquesta cova arriba fins on hi havia l'antiga església, però quan es van fer els fonaments de l'edifici on es construí l'oficina de Caixa Tarragona, es va veure molt limitat el seu espai intern al contruir un pilar mestre. La segona cova també es propietat de la família esmentada, però és més petita. Ha servit de refugi a gent diversa i a captaires que passaven per la zona i que l'habitaven una temporada. La següent cova en direcció Soldevila, és la que corresponia als terrenys de la família Cavallé, actualment propietat de Josep Fatsini, que aprofita les coves per a estables d'animals. Seguidament va la de Ramon Querol "Lo carnisser", que hi construir l'any 1940 un mur de tancament, deixant una porta d'obertura. Uns anys després hi construiren una caseta, amb unes escales a l'exterior que pugien fins a dalt, al replà del poble. Aquesta cova s'anomena d'en Guillem, per recordar el nom de l'antic propietari. El desembre de 1973, l'hagueren de deixar com a causa de la planificació dels terrenys del polígon industrial. A uns deu metres, n'hi ha una altra que pertanyia a Francesc Mulet "El Rito", que la va fer servir de vivenda abans de la guerra civil, després la va vendre a un senyor anomenat Gallet, el qual l'arrendaria a en Miquel Foraster que en faria us molts anys. Seguint l'itinerari trobem coves molt petites, fins a arribar al davant del magatzem d'Agrofruit, en el qual hi havia la cova d'en Pilar Sol, que es feia ús des d'inicis del segle XIX.Durant els anys quaranta i cinquanta va ser habitada per nombroses famílies. L'any 1972 fioy destruïda per fer la carretera d'accés al polígon.