Poblament Ibero-Romà

La Població
D’aquesta època són conegudes des de fa anys, diverses restes trobades prop del mas Despax, tot i que no s’ha excavat mai d’una manera científica.
Han aparegut restes de ceràmica ibèrica, feta al torn, amb representacions geomètriques, i de ceràmica romana: un molí d tipus uniforme ben conservat i un altre de trencat però prou sencer, a més de diverses sitges on s’han trobat les restes.
Part d’aquests elements van ser dipositats, l’any 1969 al Museu Municipal de Tortosa pel seu propietari, sr. Benjamí Povill. En les memòries de l’any el sr. Massip, director aleshores del Museu, diu: “entrada de fragments ceràmics i pedra l’Olot, d’indubtable ascendència ibèrica procedents d’unes sitges trobades mentre llauraven la finca”.
La troballa dels molins de mà domèstics, a més de les altres restes que coneixem, mostren la presència d’una població dedicada a activitats agrícoles, probablement per l’autoconsum encara que no es descarti pel gran nombre de sitges trobades i la proximitat amb el riu i el mar, que pogués haver alguna activitat comercial.
No tenim constància del tipus d’habitatge vil·la, casa, masia… amb ell s’ha de relacionar necessàriament les troballes

L'Ermita de Solicrú

Cap dels nombrosos historiadors marians de finals del segle XIX i primera meitat del XX (Mn. Ramon O’Callaghan, Mn. Ferran Miralles, Manel Beguer, Josep M. Savin, etc.) que ens han informat sobre l’ermita de Solicrú ha gosat datar els seus orígens. Tots es limiten a afirmar que és molt antiga i que aproximadament fa dues centúries ja es trobava en situació ruïnosa a causa, probablement, de l’impacte devastador que va provocar la Guerra de la Independència (1808-1814), coneguda popularment com a guerra del francès, que va tenir uns combats virulents al nostre terme. De fet, va provocar igualment la destrucció del santuari i la imatge de la Verge del Bon Viatge, situada a la zona de l’Aube a Font de Quinto, que era especialment venerada pels mariners.L’ermita de Solicrú roman en un lloc veritablement estratègic: al vell mig del Lligallo de les Veles, el qual era una ruta agropecuària antiquíssima, que indica una direcció de nord a sud cap a Amposta. El paisatge que permet veure l’alçada de Solicrú és d’encís, donat que permet una magnífica vista dels nuclis urbans de Campredó, Font de Quinto i Raval del Pom, la zona industrial i les hortes de Soldevila i el Racó, amb unamirada a l’Aldea i l’altra al riu. Més endins se situa una irregular línia de garrofers, arbres gegants que amaguen l’Ebre, que s’esllavissa invisible i protector pel mig de la vall.Moltes generacions de campredonencs i campredonenques l’hem coneguda amb únicament les parets en peu, amb el sostre ensorrat i amb un arc de mig punt a la façana principal que ens feia suposar un origen medieval, atès que ens l’identificava amb les construccions templeres.A més, molt prop del santuari es troben dues de les més emblemàtiques construccions de la històrica i poderosa Orde militar dels Templers al Baix Ebre: La Torre de Font de Quinto i la Casa del Prat (també coneguda com a Llotja).L’ermita va ser restaurada l’any 2001 pels actuals propietaris de la finca del Mas de la Missa, la família García Ballester, que han demostrat una sensibilitat lloable. Es va respectar l’estructura antiga (excepte l’esmentat arc). Els materials i la tècnica usada varen ser els habituals de l’art camperol (teules, revestiment de parets, etc.) i es va tenir cura de tots els detalls en la seva restauració: vidriera, piló, creu, portalada, etc. Avuidia és un dels edificis emblema de Campredó, un poble molt ric en patrimoni històric, malauradament gens ben preservat. Des de 2002 se celebra la Diada de Solicrú el dia 1 de maig, amb un servei religiós (l’únic que s’hi realitza durant l’any) i una trobada festivogastronòmica.

Molí de la Raval del Pom

És un edifici imponent, propietat de la família Colomé-Mulet, que presenta una estructura pètria impecable. Està situat a mà esquerra dalt de la costa del Pom, just abans de creuar el pont del tren que porta a Font de Quinto i la finca del Mas de la Missa. Sens dubte, és la construcció estrella d'aquest nucli. La seva façana té forma d'ermita, de fet, es va adequar el local per tal de celebrar els serveis religiosos (disposem de diverses fotos que ho demostren), però mai no va arribar a funcionar com a tal. Tot i això, just al costat es va col.locar l'any 1998, una imatge de la Mare de Déu del Pom.

L'Ardiaca

Segons un escrit que ens ha mostrat l'actual propietari, el nom prové de diaca, el qual és un eclesiàstic que ha rebut la segona de les ordres majors. És un càrrec o dignitat donat pel bisbe per jurisdició en el seu nom sobre tots els curats (sacerdots que tenen cura de les ànimes o sotsdiaconats) de la seva diòcesi. L'edifici de l'Ardiaca se situa al costat mateix de la carretera Tortosa-L'Aldea, al quilòmetre 4,2 i es troba dintre del terme de Soldevila. És molt antic, es creu que data del segle XVIII (el terreny forma part de les donacions fetes per Ramon Berenguer IV). Va passar a mans de l'església i més tard l'edifici es convertí en convent de flares. Abans de la guerra civil, el clergat va vendre la finca de secà i la casa a la família d'Agustí Espuny d'Avaria. Van ser masovers de la finca la família de Tomàs Castellà, que després de la guerra civil ja no va tornar a la finca.
La família Avaria fa venda de l'edifici i una part del terreny el 1988, a Joan.A. Cid Domènech, que transformà l'habitatge en un restuarant i conservar el mateix nom. Amb les obres de construcció es restaura la petita capella, que feia culte a la Mare de Déu de l'Aldea, i es trasllada la imatge, una pintura de la Verge de l'Olivera, a l'església de la mare de Déu dels Àngels al raval de Sant Llàtzer. A la paret frontal hi havia una pintura amb una mare de Déu sobre una olivera. Diu la llegenda d'aquesta mare de Déu, que en temps de sequera un home il.luminat per la seva fe, va clavar un pal sec d'olivera a terra per tal de remoure la terra i veure on arribava la humitat. A l'endemà havia crescut del pal una frondosa olivera i al seu damunt hi havia una imatge de la Verge.

Tombres Antropomorfes

Les Tombes
És un conjunt format per dues tombes en forma humana, excavades a la roca. Es troben a la partida del Rodeo.
La gran deuria ser d’una persona adulta, amida 2,30m. de llargada per 0,75m. d’amplada, amb orientació est-oest, amb un buidatge a la roca de 0,55m. de profunditat, i amb els extrems longitudinals més petits.
L’altre sepulcre, paral·lel a l’anterior, devia correspondre a un infant. A mida 1,10m. de llargada per 0,70m.d’amplada, amb una porfunditat que oscil·la entre els 0,70m. i 0,40m., presentant una testera ben marcada a la roca a l’extrem oest.
Segons l’estudiós J.V. Arbeola aquestes tombes s’haurien de situar en un període llarg, entre el Baix Imperi, al voltant del s.III, i època del domini àrab andalusí, fins el s.XII.

Torres Desaparegudes

Torre de Sant Onofre
També dita d’Asmet o de Rocacorba. Abans de 1164, Guillem de Bell·lloc, va donar a Arnau de Rocacorba una torre situada al terme general de Tortosa, a tocar del camí de Camarles: la torre d’Asmet, nom de l’antic propietari andalusí.
Al setembre de 1164, el rei Alfons el Cast i el senescal Guillem Ramon de Montcada confirmen la possessió davant les pretensions de dos genovesos, Turc i Martí Robany. Però, el 1193 se’ls va concedir la tercera part dels drets de la “torre amb les cases, els murs i tot l’honor”. Desprès es va dir de Sant Onofre per una Ermita edificada al costat.
El topònim Rocacorba té l’origen en el nom d’un dels colons que van arribar en la conquesta cristiana i dona nom a un dels barrancs que soca l’indret.
Era una magnífica talaia esvelta, cilíndrica, molt ben obrada i amb una alçada aproximada d’uns 20m., que va ser dinamitada l’any 1967.
A l’igual que les altres torres, tenia funció de defensa, habitatge i colonització agrària.
La Torre de Soldevila
El seu nom es deriva de la família que la tenia en propietat al s. XV, nom que ha quedat en una partida del poble. Torre de planta quadrada coronada amb merlets, tres per costat. Amb 4,40m. de costat, tenia una amplada de murs de 0,73m. Actualment queda un fragment de la paret nord d’uns 4m. A principis del s. XX encara era ben visible.

Les Coves del Rocall

Un dels paisatges més característics del Campredó de principis del segle XX, el formaven la gran quantitat de coves que hi havia en els terrenys que actualment ocupen el Polígon Industrial. Descriurem les coves que hi havia des de Campredó a Soldevila, per ordre de proximitat al poble. La primera és la que correspon en propietat a Carme Sol, la més llarga i més gran, fou ocupada com a vivenda cap al 1860 per la família Sol-Lluís, fins la guerra civil. Després el fill del matrimoni tornarà a ocupar-la, mentre que en Manuel "El Pelele" hi viura fins el 1969. A partir d'aquell moment, els propietaris la faran servir de corral per a la cria d'animals. Aquesta cova arriba fins on hi havia l'antiga església, però quan es van fer els fonaments de l'edifici on es construí l'oficina de Caixa Tarragona, es va veure molt limitat el seu espai intern al contruir un pilar mestre. La segona cova també es propietat de la família esmentada, però és més petita. Ha servit de refugi a gent diversa i a captaires que passaven per la zona i que l'habitaven una temporada. La següent cova en direcció Soldevila, és la que corresponia als terrenys de la família Cavallé, actualment propietat de Josep Fatsini, que aprofita les coves per a estables d'animals. Seguidament va la de Ramon Querol "Lo carnisser", que hi construir l'any 1940 un mur de tancament, deixant una porta d'obertura. Uns anys després hi construiren una caseta, amb unes escales a l'exterior que pugien fins a dalt, al replà del poble. Aquesta cova s'anomena d'en Guillem, per recordar el nom de l'antic propietari. El desembre de 1973, l'hagueren de deixar com a causa de la planificació dels terrenys del polígon industrial. A uns deu metres, n'hi ha una altra que pertanyia a Francesc Mulet "El Rito", que la va fer servir de vivenda abans de la guerra civil, després la va vendre a un senyor anomenat Gallet, el qual l'arrendaria a en Miquel Foraster que en faria us molts anys. Seguint l'itinerari trobem coves molt petites, fins a arribar al davant del magatzem d'Agrofruit, en el qual hi havia la cova d'en Pilar Sol, que es feia ús des d'inicis del segle XIX.Durant els anys quaranta i cinquanta va ser habitada per nombroses famílies. L'any 1972 fioy destruïda per fer la carretera d'accés al polígon.