Durant l'edat mitjana, als segles XII i XIV, motivat per la via fluvial del riu Ebre apareixen un rosari de torres denominades del moro, unes de planta quadrangular com la de Campredó i La Carrova i altres cilíndriques amb diferents alçades, són disposades al llarg de llocs estratègics. Aquestes torres es van edificar en accessos concorreguts, com camins importants o vies pròximes a la mediterrània o bé al riu Ebre. El seu ús era concebut en la tasca de guaitar , era un fabulós observatori per controlar els moviments constants de pirates moros que s'infiltraven al territori amb continus atacs per saquejar, matar i violar a indefenses dones, ocasionant destrosses i atacs als camperols que eren embarcats per al mercat d'esclaus.
L'any 1448 Pere el Ceremoniós, va dictar unes normes de comunicació, aquestes es duien a terme mitjançant unes senyals. Durant el dia i al cim de la torres es feien una fumarada i per la nit un foc viu, segons l'ordre això es portava a terme quan s'observava qualsevol internada o perill d'invasió. Aquesta norma s'estableix a tot el territori tortosí on és més notable aquest tipus d'edificació. La senyal es posava en pràctica per alertar els camperols que freqüentaven les terres de conreu, pescadors o altres, al temps la torre immediata rebia el missatge que a la vegada el transmetia d'igual manera als veïns. A l'hora que intervenien els efectius reials preparats per defensar aquestes terres. Era freqüent el crit de ' hi ha moros a la costa', posant en alerta tos els veïns afectats
Al final del segle XVIII l'atac dels primers pirates havia minvat i tot el territori quedà lliure d'acció dels camperols, on la pau es fa palesa repoblant cada cop més aquestes terres, el riu és una constant via de comercialització de tota mena de productes i la pesca és també font de riquesa. Ramon Berenguer IV va deixar documents explícits després de la reconquesta on presentava diversitat en l'aspecte ètnic i religiós. La convivència de la població tortosina la formaven grups de sarraïns, jueus i cristians. Pel pacte de capitulació del compte Ramon Berenguer IV els deixava en llibertat d'emigrar a altres terres musulmanes o de romandre en llurs propis habitacles sota la fidelitat del sobirà.
Més tard consolidada la reconquesta, fa repartiments del territori i a la demarcació del riu Ebre i coll de Balaguer, marge esquerre d'aquest riu, dona el compte de Barcelona el lloc a diversos cavallers compromesos en l'ajut que havia obtingut en la reconquesta Cardó i Fullola foren de la Casa dels Montcada, al segle XIII però passaven cedits a Oliver Fuster i Pere Nebot que a la vegada més tard es van fer nous lliuraments, Aquests lliuraments periòdics fets per les persones que volien vincular-se a la Milícia del Temple, ja com a frares o com a cavallers hi correspon a Guillem Eimèric corresponent a 40 masmudines pels terrenys vinculats al Prat de Quint.
La Pedrera ve a formar part dels Hospitalers i és cedit a Radulf Barba Blanca que limitava amb el riu Ebre amb mà del Mestre Fralt nau de Torroja; un camp i un molí eren els bens de que disposaven i la Milícia donava el domini directe del lloc participant amb el quart dels fruits del camp i la meitat del producte del molí. El lloc que ens ocupa són terrenys de vinya i garriga on Gaufred d'Avinyó, Bisbe de Tortosa anomena les primeres dignitats de la Seu i correspon els nomenaments a Prior en forma part els terrenys esmentats Gombau de Santa Oliva, canonge regular de la seu de Tortosa.
Sant Onofre i els terrenys que l'envolten formen part per tant del prior , la Serra de Llaveria i el Coll de Balaguer seria demarcació de la diòcesi tortosina. La torre de Sant Onofre per tant estava situada entre el coll dels Rajolers i de les Aligues. Al peu del coll Redó s'inicia el conegut barranc de Roca-Corba, passant darrera de la torre i desembocant per terrenys del Prat de Quint. Es deia que la torre podia ser germana de l'anomenada torre de la Candela, també cilíndrica amb característiques semblants, com també la del poblat de Fullola. Al front de la torre es desvia una via de comunicació que hi té accés en primer lloc el terrenys dels Mandecos i la mateixa finca de la torre segueix aquesta via important per les Barraques, Hostal de don Ramon fins Fullola terme del Perelló, creuant muntanyes i barrancs.
Però retornem a la torre de Sant Onofre seguint la seva identitat com dèiem propietat del Prior al costat mateix i construeix una ermita al culte del Sant Onofre, inspirat segurament per l'ermita provinent al terme de Rasquera, a l'entrada d'accés a la finca, a l'ombra d'uns xiprers, s'hi trobava un pilar de mig metre d'amplada per dues d'alçada on per la meitat amb rajoles de ceràmica es gravat el sant, imatge que es mostrava amb vestit de pell d'animal amb les mans juntes fent oració. Passant el temps i els anys, ens trobem al segle XIX, la finca mostra signes d'abandonament i el clergat va vendre la finca amb la torre inclosa als pares de Rosa Carles Prades de malnom 'La Balona', que passa més tard a propietat de la mateixa, s'uneix amb matrimoni en segones núpcies amb José Marro Caballé, segons un portaveu de la família, la finca s'anomenarà 'Garrandingues'.
Aquesta família una vegada consolidats endreça la finca netejant-la i fent conreu amb major part de vinya. No hi falta una llegenda on s'especulava l'existència d'un tresor que és buscat per uns frares a les rodalies de la torre però que mai se'n sap res, també altres versions entrediuen que els propietaris van trobat la terrissa que el contenia però no s'ha demostrat l'existència de tantes murmuracions, Els nous propietaris per donar netedat al pilar i amb la imatge que el governava blanqueja amb calç cada cop que es va ennegrint i al final el Sant, ja no s'arriba a distingir pel gruix de la calç fins que per donar amplitud al camí opten per tirar el pilar a terra, aquella fita on havia estat tants anys la presència del Sant Onofre és recollida la ceràmica del mateix a trossos per un nebot seu, curiós de guardar aquella antiga imatge.
A l'interior de l'ermita si guardaven molts de llibres amb molta antiguitat la major part fets artesanalment amb llom de pell com era en temps del passat, a l'esclatar la guerra civil van ésser localitzats i a les acaballes uns desconeguts els van retirar tots sense deixar rastre.
L'aleshores tinent d'alcalde Anguera fa comprar el terreny on imperava la torre de Sant Onofre per sotstraure la preuada argila per nodrir la fàbrica 'Ladrillos Anguera'. La Torre de Sant Onofre tenia una alçada de 17 metres, visible a molts quilòmetres de distància, tot i això no impressionà el nou propietari ja que l'obstaculitzava per l'extracció de l'argila i decideix tirar-la a terra durant el primer semestre de l'any 1958.
Per portar a terme la tasca d'enderrocament fa pagament de mil cinc-centes pessetes a tres tècnics valencians per dinamitar la torre. La càrrega que posen és insuficient i la torre, assentada amb els seus vuit metres de base, no aconsegueixen fer-la moure deixant-ho córrer per falta d'explosius i mitjans. Un temps més tard, planifica un nou intent i dóna encàrrec a un empleat seu procedent del Pinell de Brai i emigrant de Córdova per portar-ho un altre cop a terme; és ajudat en la tasca per un altre tècnic amb la categoria d'artificier, procedent del barri de sant LLàtzer; aquest nou intent es fa als anys 1964-65. Per tal de no fracassar amb l'intent un altre cop, reomplen el clot provocat anteriorment i apliquen unes canonades de formigó per col·locar els explosius fent servir 60 cartutxos, tot i així, sols fan caure mitja part de la torre, l'altra mitja cau al mateix moment d'anar a comprovar l'enderroc. Per treure les runes de la finca són carregades amb camions i transportades a una finca de Soldevila, mentre unes fonts indiquen que les pedres de la torre formen part de la finca en amargenats, uns altres afirmen que no ho són,. que sols es van aprofitar les pedres dels altres amargenats que formaven la finca de la torre.
Doncs ja no hi ha res que els amargenats de Soldevila siguin o no compostos per les pedres de la torre, en tal cas la seua història sempre s'hi trobarà al lloc on dalt d'un petit turó amb la base d'una planura creixia una bona extensió de vinya, quedarà al record dels que per sort vam poder contemplar aquella arquitectura del passat, si mes no, els més joves podran gaudir la seva presència amb llibres que per la seva importància li donen vida a la torre. L'home construeix segons les seves necessitats del moment, com a la vegada ho destrueix per dur a terme una altra mena d'activitats i així tot es va transformant per bé o per mal segons les circumstàncies i al llarg del temps.
L'any 1448 Pere el Ceremoniós, va dictar unes normes de comunicació, aquestes es duien a terme mitjançant unes senyals. Durant el dia i al cim de la torres es feien una fumarada i per la nit un foc viu, segons l'ordre això es portava a terme quan s'observava qualsevol internada o perill d'invasió. Aquesta norma s'estableix a tot el territori tortosí on és més notable aquest tipus d'edificació. La senyal es posava en pràctica per alertar els camperols que freqüentaven les terres de conreu, pescadors o altres, al temps la torre immediata rebia el missatge que a la vegada el transmetia d'igual manera als veïns. A l'hora que intervenien els efectius reials preparats per defensar aquestes terres. Era freqüent el crit de ' hi ha moros a la costa', posant en alerta tos els veïns afectats
Al final del segle XVIII l'atac dels primers pirates havia minvat i tot el territori quedà lliure d'acció dels camperols, on la pau es fa palesa repoblant cada cop més aquestes terres, el riu és una constant via de comercialització de tota mena de productes i la pesca és també font de riquesa. Ramon Berenguer IV va deixar documents explícits després de la reconquesta on presentava diversitat en l'aspecte ètnic i religiós. La convivència de la població tortosina la formaven grups de sarraïns, jueus i cristians. Pel pacte de capitulació del compte Ramon Berenguer IV els deixava en llibertat d'emigrar a altres terres musulmanes o de romandre en llurs propis habitacles sota la fidelitat del sobirà.
Més tard consolidada la reconquesta, fa repartiments del territori i a la demarcació del riu Ebre i coll de Balaguer, marge esquerre d'aquest riu, dona el compte de Barcelona el lloc a diversos cavallers compromesos en l'ajut que havia obtingut en la reconquesta Cardó i Fullola foren de la Casa dels Montcada, al segle XIII però passaven cedits a Oliver Fuster i Pere Nebot que a la vegada més tard es van fer nous lliuraments, Aquests lliuraments periòdics fets per les persones que volien vincular-se a la Milícia del Temple, ja com a frares o com a cavallers hi correspon a Guillem Eimèric corresponent a 40 masmudines pels terrenys vinculats al Prat de Quint.
La Pedrera ve a formar part dels Hospitalers i és cedit a Radulf Barba Blanca que limitava amb el riu Ebre amb mà del Mestre Fralt nau de Torroja; un camp i un molí eren els bens de que disposaven i la Milícia donava el domini directe del lloc participant amb el quart dels fruits del camp i la meitat del producte del molí. El lloc que ens ocupa són terrenys de vinya i garriga on Gaufred d'Avinyó, Bisbe de Tortosa anomena les primeres dignitats de la Seu i correspon els nomenaments a Prior en forma part els terrenys esmentats Gombau de Santa Oliva, canonge regular de la seu de Tortosa.
Sant Onofre i els terrenys que l'envolten formen part per tant del prior , la Serra de Llaveria i el Coll de Balaguer seria demarcació de la diòcesi tortosina. La torre de Sant Onofre per tant estava situada entre el coll dels Rajolers i de les Aligues. Al peu del coll Redó s'inicia el conegut barranc de Roca-Corba, passant darrera de la torre i desembocant per terrenys del Prat de Quint. Es deia que la torre podia ser germana de l'anomenada torre de la Candela, també cilíndrica amb característiques semblants, com també la del poblat de Fullola. Al front de la torre es desvia una via de comunicació que hi té accés en primer lloc el terrenys dels Mandecos i la mateixa finca de la torre segueix aquesta via important per les Barraques, Hostal de don Ramon fins Fullola terme del Perelló, creuant muntanyes i barrancs.
Però retornem a la torre de Sant Onofre seguint la seva identitat com dèiem propietat del Prior al costat mateix i construeix una ermita al culte del Sant Onofre, inspirat segurament per l'ermita provinent al terme de Rasquera, a l'entrada d'accés a la finca, a l'ombra d'uns xiprers, s'hi trobava un pilar de mig metre d'amplada per dues d'alçada on per la meitat amb rajoles de ceràmica es gravat el sant, imatge que es mostrava amb vestit de pell d'animal amb les mans juntes fent oració. Passant el temps i els anys, ens trobem al segle XIX, la finca mostra signes d'abandonament i el clergat va vendre la finca amb la torre inclosa als pares de Rosa Carles Prades de malnom 'La Balona', que passa més tard a propietat de la mateixa, s'uneix amb matrimoni en segones núpcies amb José Marro Caballé, segons un portaveu de la família, la finca s'anomenarà 'Garrandingues'.
Aquesta família una vegada consolidats endreça la finca netejant-la i fent conreu amb major part de vinya. No hi falta una llegenda on s'especulava l'existència d'un tresor que és buscat per uns frares a les rodalies de la torre però que mai se'n sap res, també altres versions entrediuen que els propietaris van trobat la terrissa que el contenia però no s'ha demostrat l'existència de tantes murmuracions, Els nous propietaris per donar netedat al pilar i amb la imatge que el governava blanqueja amb calç cada cop que es va ennegrint i al final el Sant, ja no s'arriba a distingir pel gruix de la calç fins que per donar amplitud al camí opten per tirar el pilar a terra, aquella fita on havia estat tants anys la presència del Sant Onofre és recollida la ceràmica del mateix a trossos per un nebot seu, curiós de guardar aquella antiga imatge.
A l'interior de l'ermita si guardaven molts de llibres amb molta antiguitat la major part fets artesanalment amb llom de pell com era en temps del passat, a l'esclatar la guerra civil van ésser localitzats i a les acaballes uns desconeguts els van retirar tots sense deixar rastre.
L'aleshores tinent d'alcalde Anguera fa comprar el terreny on imperava la torre de Sant Onofre per sotstraure la preuada argila per nodrir la fàbrica 'Ladrillos Anguera'. La Torre de Sant Onofre tenia una alçada de 17 metres, visible a molts quilòmetres de distància, tot i això no impressionà el nou propietari ja que l'obstaculitzava per l'extracció de l'argila i decideix tirar-la a terra durant el primer semestre de l'any 1958.
Per portar a terme la tasca d'enderrocament fa pagament de mil cinc-centes pessetes a tres tècnics valencians per dinamitar la torre. La càrrega que posen és insuficient i la torre, assentada amb els seus vuit metres de base, no aconsegueixen fer-la moure deixant-ho córrer per falta d'explosius i mitjans. Un temps més tard, planifica un nou intent i dóna encàrrec a un empleat seu procedent del Pinell de Brai i emigrant de Córdova per portar-ho un altre cop a terme; és ajudat en la tasca per un altre tècnic amb la categoria d'artificier, procedent del barri de sant LLàtzer; aquest nou intent es fa als anys 1964-65. Per tal de no fracassar amb l'intent un altre cop, reomplen el clot provocat anteriorment i apliquen unes canonades de formigó per col·locar els explosius fent servir 60 cartutxos, tot i així, sols fan caure mitja part de la torre, l'altra mitja cau al mateix moment d'anar a comprovar l'enderroc. Per treure les runes de la finca són carregades amb camions i transportades a una finca de Soldevila, mentre unes fonts indiquen que les pedres de la torre formen part de la finca en amargenats, uns altres afirmen que no ho són,. que sols es van aprofitar les pedres dels altres amargenats que formaven la finca de la torre.
Doncs ja no hi ha res que els amargenats de Soldevila siguin o no compostos per les pedres de la torre, en tal cas la seua història sempre s'hi trobarà al lloc on dalt d'un petit turó amb la base d'una planura creixia una bona extensió de vinya, quedarà al record dels que per sort vam poder contemplar aquella arquitectura del passat, si mes no, els més joves podran gaudir la seva presència amb llibres que per la seva importància li donen vida a la torre. L'home construeix segons les seves necessitats del moment, com a la vegada ho destrueix per dur a terme una altra mena d'activitats i així tot es va transformant per bé o per mal segons les circumstàncies i al llarg del temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada