dimecres, 19 de març del 2008

Grafitis a la Torra




Durant els darrers mesos s’han anat publicant diversos llibres sobre la Batalla de l’Ebre, l’interès dels historiadors per la qual torna a ser primordial ja que s’apropa el seu 70è aniversari. Va ser la més important de la cruenta Guerra Civil (més bé incivil). A partir de l’estrepitosa derrota de l’exèrcit republicà, els Països Catalans varen haver de sofrir una inacabable dictadura, amb intent de genocidi lingüístic i cultural inclòs, que va durar gairebé quatre dècades. Al pioner llibre d’en Lluís Mesquida (1970) s’han unit altres com els d’en Josep Sánchez Cervelló i en Jordi M. Reverté. Tots ells presten òbviament una especial atenció a les estratègies més transcendentals de la batalla, els caps principals (una mena de directors d’una pel•lícula bèl•lica), alhora que fan cinc cèntims de la tragèdia humana que varen haver de sofrir centenars de soldats idealistes que ben bé no sabien la raó per la qual lluitaven. A part de la sagnant lluita que va lliurar-se a les serres de Pàndols i de Cavalls, molts d’aquests estudiosos destaquen el punt estratègic que va suposar el pas del riu a l’alçada de Font de Quinto, quan les tropes lleials a l’ordre establert es dirigien cap al terme de Mianes durant el qual varen sofrir incomptables pèrdues.
La intenció d’aquest article no és fer un record històric de la batalla, per això estan els llibres ben documentals dels especialistes, sinó parlar d’uns peculiars grafits que han estat trobats al primer pis de la torre de Font de Quinto. Es tracta d’una sèrie de frases escrites damunt de les pedres per soldats republicans i membres de les Brigades internacionals, que o bé varen amagar-se allí casualment o els servia de lloc estratègic habitual per controlar els moviments de l’altra banda de riu on estaven les tropes feixistes, per la bona vista que els proporcionava l’alçada i aquesta situació veritablement privilegiada. Aquests grafits porten el segell de l’idealisme llibertari, amb el consegüent dibuix d’un home amb l’emblema comunista, la falç i el martell, i d’un significatiu estel. Un d’ells s’expressa amb els eslògans: Viva la Juventud Socialista Unificada i Viva la unidad, i estan signats per en José Martínez, un dels milers d’anònims soldats de tots els conflictes bèl•lics (les veritables víctimes), i daten del maig de 1938. Un altre dels escrits ens mostra un poema en francès signat el 3 de juny de 1938 per l’Armand Robert, que ens és molt difícil de transcriure (ja que hi ha un parell de versos il•legibles): Et tant qu’il y aura des fascistes/...nous autres anti-fascistes/ nous batterons contra eux/ mai les vraix proletaires/ nous avons notres devoirs/ la bonheur pour nos mères/ le plus beau des efforts. Aquest soldat solidari, que es considerava part dels “vertaders proletaris” com diu el poema, era membre de la III Unité francesa coneguda com La Marsellesa. Aquests curiosos grafits, fins ara inèdits, són sens dubte un testimoni silenciós de la fase prèvia que va precedir a la tragèdia definitiva.
Aquests missatges que s’han conservat anònimament durant gairebé setanta anys en aquesta torre són significatius, ja que són una viva mostra que els éssers humans en situació límit necessiten expressar els seus ideals de totes totes, en forma oral o escrita. Alhora que són el patètic espill de la manca d’entesa, de la lluita fratricida, i de la imposició d’uns per damunt dels altres. Com a curiositat, cal recordar que aquests documents visuals redactar-se de manera rudimentària damunt d’una pedra no van ser requisats i traslladats a la culta ciutat universitària de Salamanca (perquè el règim no sabia de la seva existència), i d’aquesta manera els catalans no els hem hagut de “robar” del seu lloc legítim a l’urbs espanyola, tal com s’expressa avui dia la Brunete mediàtica i els ideòlegs del nacionalisme espanyol, no tan sols del PP sinó també de molts sectors del PSOE, els artífexs de les rebaixes estatutàries a base de tisora afilada. L’Armand Robert i el José Martínez lluitaven per un món solidari i una esperança de llibertat que va ser esclafada en el seu dia.
Emigdi Subirats

1 comentari:

emigdi ha dit...

Gràcies, Gerard. És el primer cop que apareixen públicament la imatge d'aquests grafits. Ho hem de saber explotar. Salut.