diumenge, 30 de desembre del 2007

Els Goigs de la Mare de Déu de Solicrú

Els Goigs

Els goigs de la Mare de Déu de Solicrú van ser conservats per un històric comensal de la catedral de Tortosa, en Tomàs Moré. Era un excel·lent poeta, col·laborador del rotatiu “El Eco del País” i oncle del primer periodista tortosí, Josep M. Paulí, amb el qual va escriure un drama sacrohistòric: “La baixada de la Cinta”. Els citats goigs mostren la imatge de la verge amb el pastor en un costat i a l’altre el bou al qual s’al·ludeix la troballa. El veterà historiador de Forcall, José Eixarch, els va descobrir mentre estava preparant uns capítols del llibre “Campredó. Orígens i actualitat”. Val a dir que han estat molt valuosos, ja que hem pogut recuperar una creença popular força arrelada al nostre poble.

Consten d’11 estrofes de 8 versos cadascuna, repetint-se al final de cadascuna d’elles els dos darrers versos de la tornada: Pues sois de toda la tierra, la Atalaya más segura. Amparad vuestros devotos, de Solicrú, Virgen Pura. Amb la lectura dels goigs ens trobem el desenvolupament de la llegenda pas a pas: des del bou que origina el descobriment de la imatge passant per la reacció devota del pastor fins la posterior erecció delsantuari.

La Creença

Pel que respecta a la troballa de la imatge de la Verge de Solicrú, ens fa saber l’esmentat Canonge ulldeconenc, Ramon O’Callaghan, que un pastoret va adonar-se que un dels bous del seu nombrós ramat se sentia inclinat a jeure en un mateix lloc situat dalt d’un turó elevat, mentre que sovint se’l veia com llepava una gran pedra o llosa. Encuriosit per la persistència de l’animal en no moure’s del costat d’aquella pedra, un dia es va veure amb força de moure-la. Aleshores, va quedar estupefacte en veure que en un forat menut hi havia una petita imatge d’una Mare de Déu asseguda en una cadira mentre mantenia el seu fill en braços, en honor a la qual es va edificar el vell santuari.

Li tenien molta devoció els habitants de Campredó, donat que era advocada contra les tercianes o quartanes (malaltia que en termes mèdics rebia el nom de paludisme), que provocaven mortaldats arreu del territori, donada la manca de drenatges i l’estancament de les aigües residuals.

A l’estrofa desena dels goigs trobem els versos que fan esment a la devoció popularTerra de tercianes i quartanes.

Els brots palúdics que sacsejaren la riba final de l’Ebre català a partir de 1854 tingueren uns focus importants a les partides de Sant Onofre, Font de Quinto, Soldevila i al mateix nucli urbà de Campredó. L’any 1885 el periòdic tortosí “La Voz del Progreso”, el 22-VIII, publicava la següent crònica, que ens ajudarà a situar-nos històricament en el desenvolupament d’aquesta pandèmia: Sabemos por conducto fidedigno que en la partida de Campredó existen dos atacados de la enfermedad reinante. Campredó ha permanecido incólume a pesar de los encharcamientos que aún hoy existen en dicho punto y ahora que la enfermedad parece estar completamente vencida en todos los pueblos y arrabales circunvecinos se presenta de repente en Campredó. Es de advertir que el año pasado dicha partida fué de las pocas en que se presentaron casos sospechosos.

Les causes del paludisme varen ser principalment les següents: l’obertura dels canals amb l’increment de les aigües estancades, la manca de desguassos, les inundacions dels camps d’arròs, les temperatures mínimes superiors als 15º C, els vents del sud i sud-oest durant els mesos càlids i les deficiències de tot tipus que tenien els habitatges. Durant la segona i tercera dècada del segle passat, el prestigiós metge tortosí Manel Vilà va instal·lar un consultori al nostre poble per tal d’intentar eradicar d’una vegada aquesta greu malaltia.

Dites i Prerrogatives

“Cada un dia, com la quartana” és una dita tradicional campredonenca que reflecteix l’angúnia ciutadana davant de la febre que afectava els malalts amb una única treva de vint-i-quatre hores. De fet, el territori del Delta de l’Ebre era conegut curiosament per les fàbriques de regalèssia i per les tercianes. Hem cregut necessari incloure igualment, com a exemple de devoció popular, els següents versos d’una famosa prerrogativa a Sant Magí (patró de Tarragona): Beveu-ne minyons, beveu-ne de l’aigua, cura de dolor, Febres i quartanes. I una altra a la Verge de l’Aldea: Quan aquest lloc era només sospir, Estatge de l’angoixa i la incertesa, Regne de la quartana i embolic, De fosc brostam i llenques d’aigua negra.