L'Hostal de Don Ramon

Està situat en el terme de l'Aldea, però ha tingut una notable relació amb la ciutadania campredonenca. Les primeres notícies que tenim d'aquest edifici Ramon provenen de la segona meitat del segle XIX, quan era propietat del Comte de Grass, que tenia un important patrimoni a Tortosa i rodalies. El nom de "Don Ramon" no se sap ben bé d'on prove, ni en quin moment va aparèixer, provablement era algun antic avantpassat del comte que es deia així. L'hostal esdevingué gairebé una parada obligatòria de diligències, tartanes i particulars, quan anaven o tornaven de Tarragona. El comte i la seva muller no tenien fills. Al poble de Els Reguers van conèixer en Domingo Giné, al qual agafaren molta estima. El 1892 li varen oferir l'administració de la finca, la qual tenia 32 hectàrees i estava plantada majoritàriament de vinya i garrofers. La filoxera va afecta greument els terrenys, i el nou administrador va plantar oliveres l'any 1895. L'any 1902 va morir el comte Grass, i dos anys més tards el capellà Mossèn Pere que s'encarregava de fer el servei religiós a la comtessa. Un nou capellà va passar a disposició d'ella, el qual volia que el clergat fos l'únic beneficiari del nou testament. Giné es va veure fora de la finca, mentre el nou administrador anomenat Francisco "El Cebollo", la va arrendar a la família Uec, que hi crià ovelles i vengué el formatge al mateix hostal. Les tardes del diumenge i dies festius, a l'igual que ho havia fet Domingo Giné, es feia ball amb música d'acordió i de guitarra. Els veïns de les finques més properes, així com també la clientel.la de l'hostal, gaudien de la gresca que l'hostal els oferia. Després de setze anys que la família Uec va estar al càrrec de l'hostal, aquest va haver de tancar. Actualment la finca és propietat de Nipon Olive COLTD, una companyia asiàtica que utilitza l'oli de les olives per fer cosmètics.

La Torre de Campredó

Història
Torre militar de defensa, semblant a altres de l’Ebre, edificades al segle XIII. Tenia una petita porta. La comunicació vertical es feia per trapes.
Característiques
Es tracta d’un edifici fortificat, construcció prismàtica de planta quadrangular de 8,20m. per 6m. de base, per 11m. d’altura.
Els murs són de pedra mitjana més o menys regular i desigual, disposada en filades lligades amb morter de calç; de fet és l’aparell més habitual d’aquestes construccions militars de l’Ebre.
La torres estava dividida inicialment en dues plantes – baixa i pis – d’uns 4m. d’altura, i terrat. La planta baixa estava coberta per una volta de canó, igual que els pis superior. Cal destacar que l’estructura de la torre ha patit modificacions al llarg del temps de la seva construcció, basaments d’una galeria volada a tot el voltant del cim de l’edificació així com una finestra a la façana del pis. Actualment és conserva un tota la seva envergadura, però en un estat deficient.

Noves dades sobre la Dertosa Romana

Antecedents de la troballa:

La inscripció va ser trobada a la partida del Fondo, al marge esquerre del riu i gairebé al límit de la plataforma continental amb els dipòsits recents que formen el delta de l'Ebre.Dintre d'aquesta partida es troba la torre medieval de Campredó, no coneixem fins ara cap vestigi arqueològic que puguen relacionar amb aquesta làpida. Podríem però establir un cert paral.lelisme amb la troballa de 1984 a Mianes, als voltants de la torre de la Carrova, que s'alça gairebé davant per davant, a l'altra banda del riu. Totes dos construccions en el seu temps devien controlar el gran estuari de l'Ebre.El nom del difunt pertany a una de les famílies més representatives de l'aristocràcia tortosina. Per la seva cronologia molt antiga podria tractar-se d'un dels primers personatges d'aquest llinatge; hi consta també l'origo, edelensis, testimoniat aquí per primera vegada.

- Estudi de la làpida de Campredó.

El febrer de 1987, en vam tenir notícia d'una troballa d'una possible inscripció als voltants de Campredó, vam acudir a comprovar l'autenticitat d'aquesta informació. Es tracta d'un pedestal o ara de pedra de gres grisenc i de secció rectangular, amb motllura a la part superior i a la base.Una fractura talla en diagonal un sector de la peça; falta un tros de la base d'una banda i d'un dels angles inferiors de l'altra. També a l'extrem superior està escapçat. No obstant podem llegir la inscripció complerta.

D(ii) M (anibus)
IVL (ii) LVPI VI VIR (i)
AVG (ustalis) IVLIA NYM
PHIDIA PATRO
NO INDULGE (n)
TISSIMO B (ene) M(erenti) (F(ecit)

Traducció: "Als deus manes de Julius Llupus, servir augustal. Ho va fer Júlia Nymphidia al seu patró indugeltíssim que bé ho mereixia".

Lletres capitals quadrades, elegants i regulars amb peus ben marcats.

Com gairebé tota inscripció funerària comença amb una dedicació als deus manes del difunt, el nom en el qual, en genititu, indica aquesta relació i va seguir d'un càrrec religiós, el de Servir australis, després hi ve el nom de la dedicant, que ofereix la làpida al seu patró, i clou el text amb una forma usual: bene merenti (fecit), abreujada.El cognomen del dedicat, Lupus, és prou conegut dins de l'onomàstica hispànica. Concretament en els índex de Vives (1971) apareix en 32 inscripcions, con en el cas present sols apareix com a cognomen, tret d'algunes excepcions que el trobem com a nomen.

Júlia Nymphidia devia haver estat una esclava de Lupus, ja que a la seua dedicatòria l'anomena com a patró; la mateixa coincidència dels nomen -Juli-Julia - el cognom Nymphidia, d'origen grec confirma el seu origen servil.

A propòsit de la inscripció de Campredó.

Iulius Lupus era sens dubte un llibert. Malgrat que a la inscripció no es faci al.lusió a la seva condició jurídica i malgrat que el seu cognomen aparegui ben documental entre persones ingènues, àdhuc de posició social elevada, l'origen servil de Iulius Lupus ens es conegut pel càrrec religiós municipal que havia exercit, reservat de fet a lliberts enriquits o pertanyents a famílies de les elits locals, i ens ho confirma la composició del seu nom, sense tribu ni filiació.

Quant al gentilici, cal dir que els noments Iulius també està documental a Dertosa per un altra inscripció sepulcral, que presenta un innegable paral.lelisme formal i social amb la que comentem: Iulia Marcia la va dedicar també invocnt als deus manes, a Q.Iul Flavianus, patronus i marit indugeltíssim, i a Q.Iul GAetulicus, pare de Flavianus. En una comunitat municipal d'origen cesarià o augustià com Dertosa, en què el nom Iulius figura en la mateixa titulació "M(unicipum) H(ibera) I(ulia) I(lercavonia) D(ertosa) " segons consta en les monedes d'encunyà -, és probable que aquest gentilici es remunta als moments constitutius de l'entitat municipal, i per tant, que Lupus hagués pertangut a una antiga família de l'elit ciutadana.

Iulia Nymphidia era, una lliberta, com moltes persones d'origen servil, duia un cognomen de caràcter hel.lènic, que també trobem testimoniat a la propera tarraco, com a nom d'una esclava. L'epígraf que comentem és doncs un exemple més, a Dertosa hi ha un altre de segur, de la possessió i ,manumissió d'esclaus per amos d'origen servil. Per recordar la memòria del difunt, Nymphidia va dedicar la inscripció als déus manes d'acord un costum usual de l'epigrafia romana, ven documentat a Dertosa. Desconeixem els motius concrets que induïen a fer la làpida, però cal tenir present que els llibers, estaven obligats a tenir cura de la sepultura de l'antic amo.

La inscripció de Campredó ens permet conèixer, doncs, un nou Servir Augustalius de Dertosa que cal afegir a la llista dels ja recollits en CIL: P. Cornelius Frontinus, C. Terentius Onesimus, M. Porcius Theopompus els dos últims amb importants i inusuals honors rebuts de l'orde decurionyum de la ciutat, sobre tot en el cas de Theopompus. Sense dubte es tractava d'una elite de llibers enriquits, probablement afranquits d'importants famílies locals, que, marginats del govern municipal per l'origen servil, eren vinculats a la vida pública i oficial de la comunitat i a la sempre dura càrrega del manteniment de la ciutat a travès d'aquell onerós càrrec religiós lligat al culte imperial.

Després de Tarraco i Barcino, amb conjunt d'epígrafs molt més rics que el de Dertosa, aquesta ciutat es la població de la costa mediterrània d'Hispània amb un major nombre de Serviri Augustales, cosa que sens dubte respon a la imprtant activitat mercantil que hi tenia lloc. Port de litoral i porta de gran artèria de l'Ebre, la ciutat, punt d'enllaç de la navegació marítima i fluvial, va deure ser centre d'una dinàmica vida marinera i comercial, que troben singularment reflectit en les monedes i les insrcripcions de la ciutat.

Efectivament, com és ben sabut, les monedes encunyades per Dertosa mostren com a símbol de la ciutat una nau amb les veles esteses, ultra aquesta circumstància tant reveladora, les inscripcions torotsines també traspuen un ambitent d'una intensa vida marinera i comercial. Dues inscripcions sepulcrals, una d'elles amb un barco esculpit, recorden la mep`roria de sengles individus, sens dubte comerciants o mariners, que moriren lluny de la ciutat; "Peregre defunctus".

Una altra inscripció també sepuclcral, testimonia la presència de soldats d'un trirrem de l'esquadra de Rabenna. Fins i tot les mateixes divinitats venerades dels particulars responen a aquest mateix ambient, ja que són de caràcter netament tutelar i/o directament vinculades al món del comerç i dels mariners.En aquest medi, els llibers més actius i més ben situats hi devien trobar l'oportunitat d'aconseguir els anhelats beneficis materials que els permetran de millorar la posició dins la comunitat, beneficis que, com passava en altres indrets, en part devien reinvertir-se en l'agricultura, com potser fou el cas de Iulius Lupus, si l'indret de la troballa de la inscripció correspon al del seu emplaçament originari.

En fi, si l'existència a Dertosa d'una elit de lliberts acomodats és un fenomen social que no es pot deslligar de la important activitast mercantil que devia tenir-hi llloc, aquest ambient econ+omic tampoc no és imaginable sense la navegació marítima i la fluvial. De la importància del tràfic comercial per aquest riu, ja en parlà Aviè (Ora Mar, va 503) i, que n'aporta la notícia més precisa la recerca arqueològica, com en el cas del comerç vinícola, ben rastrejable per les restes amfòriques.

En la descripció que César féu de la batalla d'Ilerda. També s'hi troben al.lusions circumstancials a la navegació per l'Ebre (CAes, B.c. I??61). Dertosa ja devia ésser, doncs, la porta comercial més important de les terres de la depressió de l'Ebre en època romana per on devien realitzar-se una bona part dels intercanvis d'aquestes terres interiors de la Citerior amb l'exterior.

Margarida Genera i Monells (Cap d'Arqueologia de Tarragona) Jordi Pons i Sala
Extracte de l'article publicat al 8è Col.loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà.

La casa del Prat

Història
Aquest edifici, de categoria notable, pertany a finals del segle XII o principis del XIII. Per la seva importància monumental ens fa pensar que fou la Seu de la Sotscomanda templera de Prat on hi residia el “Procurator” o Comanador de Prat.
Característiques
És una construcció de planta quadrangular de 5.8m per 8,20m i un gruix de murs de 1,90m. en l’actualitat només se’n conserva la planta inferior, amb una alçada de 5m, coberta per una volta de canó apuntada enmig de la qual s’hi practicà un forat quadrat per comunicar-se amb el pis superior.
Un element significatiu és una escala de caragol de pedra tallada, col·locada a l’interior dels murs que servia per comunicar els diferents pisos.
El forat a la paret, la xemeneia i els dos contraforts són elements constructius que s’han anat afegint posteriorment segons els diferents usos que se li han anat donant al llarg de la història, però totalment aliens a la construcció original.

El Patrimoni històric de Campredó (II)

La Doctora Genera també va publicar un detallat article sobre una làpida mortuòria trobada a la partida del Fondo pel pagès campredonenc Josep Melich (el qual va reproduir íntegrament el número 11 de la revista Soldevila, corresponent a la primavera de 1992), en motiu del vuitè Col.loqui d'arqueologia de Puigcerdà, una detallada informació de la qual també es troba en el llibre anteriorment esmentat.' Finalment, l'última làpida descoberta a la rodalia de Tortosa, l'any 1987, és un pedestal o ara funerària, localitzada a la partida de Fondo, situada uns 5 km al sud-est de la ciutat, a la vora esquerra del riu i gairebé al límit dels terrenys de la plataforma continental amb els dipòsits recents que formen el delta. Tot i que és en part fragmentada, la inscripció es llegeix completa.Mesura: alçada total (part conservada: 69 cmsecció horitzontal (part conservada): 31X48 cmsecció horitzontal (base): 31X29 cmHi diu: D(iis M(anibus)IVL (ii) LVPI VI VIR(i)AVG (ustalis) IVLA NYMPHIDIA PATRONO INDVLGE (n)TISSIMO B(ene) M(erenti) (F(ecit))Als déus manes de Iulius Lupus, servir augustal. Ho va fer Iulia Nymphidia al seu patró indulgentíssim que bé ho mereixia.Es tracta d'una inscripció funerària típica. Comença amb una dedicació als déus manes del difunt, el nomen del qual indica aquesta relació i va seguir d'un càrrec religiós, el de Sevir Augustalis, després hi ha el nomen de la dedicant, que ofereix la làpida al seu patró, i clou el text una fórmula usual: bene merenti (fecit, (abreujada).Iulia Nymphidia era, una lliberta, com moltes persones d'origen servil, duia un cognomen de caràcter hel.lènic. ....La inscripció de Campredó ens permet conèixer, doncs, un nou Servir Augustalius de Dertosa que cal afegir a la llista dels ja recollits en CIL: P.Cornelius Frontinus, C.Terentius Onesimus, M.Porcius Theopompus'.L'actual arqueòleg dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tortosa, el tarragoní Joan Vianney Mª Arbeloa, en la revista 'Nous Col.loquis I' que publica el Centre d'Estudis 'Francesc Martorell', va donar a conèixer el descobriment de diverses sitges a la zona de Sòldevila, concretament en una partida constituïda geològicament per una terrassa fluvial amb conglomerats poligènics del Pleistocè (Quaternari):' La presència de sitges a l'esplanada Soldevila ens documenta aquest indret no només com una àrea de conreu sinó també com un lloc d'emmagatzematge, atès que aquesta és la funció de les sitges'.

Foto: Sitja al Mas d'Espax

La Torre de Sant Onofre

Durant l'edat mitjana, als segles XII i XIV, motivat per la via fluvial del riu Ebre apareixen un rosari de torres denominades del moro, unes de planta quadrangular com la de Campredó i La Carrova i altres cilíndriques amb diferents alçades, són disposades al llarg de llocs estratègics. Aquestes torres es van edificar en accessos concorreguts, com camins importants o vies pròximes a la mediterrània o bé al riu Ebre. El seu ús era concebut en la tasca de guaitar , era un fabulós observatori per controlar els moviments constants de pirates moros que s'infiltraven al territori amb continus atacs per saquejar, matar i violar a indefenses dones, ocasionant destrosses i atacs als camperols que eren embarcats per al mercat d'esclaus.
L'any 1448 Pere el Ceremoniós, va dictar unes normes de comunicació, aquestes es duien a terme mitjançant unes senyals. Durant el dia i al cim de la torres es feien una fumarada i per la nit un foc viu, segons l'ordre això es portava a terme quan s'observava qualsevol internada o perill d'invasió. Aquesta norma s'estableix a tot el territori tortosí on és més notable aquest tipus d'edificació. La senyal es posava en pràctica per alertar els camperols que freqüentaven les terres de conreu, pescadors o altres, al temps la torre immediata rebia el missatge que a la vegada el transmetia d'igual manera als veïns. A l'hora que intervenien els efectius reials preparats per defensar aquestes terres. Era freqüent el crit de ' hi ha moros a la costa', posant en alerta tos els veïns afectats
Al final del segle XVIII l'atac dels primers pirates havia minvat i tot el territori quedà lliure d'acció dels camperols, on la pau es fa palesa repoblant cada cop més aquestes terres, el riu és una constant via de comercialització de tota mena de productes i la pesca és també font de riquesa. Ramon Berenguer IV va deixar documents explícits després de la reconquesta on presentava diversitat en l'aspecte ètnic i religiós. La convivència de la població tortosina la formaven grups de sarraïns, jueus i cristians. Pel pacte de capitulació del compte Ramon Berenguer IV els deixava en llibertat d'emigrar a altres terres musulmanes o de romandre en llurs propis habitacles sota la fidelitat del sobirà.
Més tard consolidada la reconquesta, fa repartiments del territori i a la demarcació del riu Ebre i coll de Balaguer, marge esquerre d'aquest riu, dona el compte de Barcelona el lloc a diversos cavallers compromesos en l'ajut que havia obtingut en la reconquesta Cardó i Fullola foren de la Casa dels Montcada, al segle XIII però passaven cedits a Oliver Fuster i Pere Nebot que a la vegada més tard es van fer nous lliuraments, Aquests lliuraments periòdics fets per les persones que volien vincular-se a la Milícia del Temple, ja com a frares o com a cavallers hi correspon a Guillem Eimèric corresponent a 40 masmudines pels terrenys vinculats al Prat de Quint.
La Pedrera ve a formar part dels Hospitalers i és cedit a Radulf Barba Blanca que limitava amb el riu Ebre amb mà del Mestre Fralt nau de Torroja; un camp i un molí eren els bens de que disposaven i la Milícia donava el domini directe del lloc participant amb el quart dels fruits del camp i la meitat del producte del molí. El lloc que ens ocupa són terrenys de vinya i garriga on Gaufred d'Avinyó, Bisbe de Tortosa anomena les primeres dignitats de la Seu i correspon els nomenaments a Prior en forma part els terrenys esmentats Gombau de Santa Oliva, canonge regular de la seu de Tortosa.
Sant Onofre i els terrenys que l'envolten formen part per tant del prior , la Serra de Llaveria i el Coll de Balaguer seria demarcació de la diòcesi tortosina. La torre de Sant Onofre per tant estava situada entre el coll dels Rajolers i de les Aligues. Al peu del coll Redó s'inicia el conegut barranc de Roca-Corba, passant darrera de la torre i desembocant per terrenys del Prat de Quint. Es deia que la torre podia ser germana de l'anomenada torre de la Candela, també cilíndrica amb característiques semblants, com també la del poblat de Fullola. Al front de la torre es desvia una via de comunicació que hi té accés en primer lloc el terrenys dels Mandecos i la mateixa finca de la torre segueix aquesta via important per les Barraques, Hostal de don Ramon fins Fullola terme del Perelló, creuant muntanyes i barrancs.
Però retornem a la torre de Sant Onofre seguint la seva identitat com dèiem propietat del Prior al costat mateix i construeix una ermita al culte del Sant Onofre, inspirat segurament per l'ermita provinent al terme de Rasquera, a l'entrada d'accés a la finca, a l'ombra d'uns xiprers, s'hi trobava un pilar de mig metre d'amplada per dues d'alçada on per la meitat amb rajoles de ceràmica es gravat el sant, imatge que es mostrava amb vestit de pell d'animal amb les mans juntes fent oració. Passant el temps i els anys, ens trobem al segle XIX, la finca mostra signes d'abandonament i el clergat va vendre la finca amb la torre inclosa als pares de Rosa Carles Prades de malnom 'La Balona', que passa més tard a propietat de la mateixa, s'uneix amb matrimoni en segones núpcies amb José Marro Caballé, segons un portaveu de la família, la finca s'anomenarà 'Garrandingues'.
Aquesta família una vegada consolidats endreça la finca netejant-la i fent conreu amb major part de vinya. No hi falta una llegenda on s'especulava l'existència d'un tresor que és buscat per uns frares a les rodalies de la torre però que mai se'n sap res, també altres versions entrediuen que els propietaris van trobat la terrissa que el contenia però no s'ha demostrat l'existència de tantes murmuracions, Els nous propietaris per donar netedat al pilar i amb la imatge que el governava blanqueja amb calç cada cop que es va ennegrint i al final el Sant, ja no s'arriba a distingir pel gruix de la calç fins que per donar amplitud al camí opten per tirar el pilar a terra, aquella fita on havia estat tants anys la presència del Sant Onofre és recollida la ceràmica del mateix a trossos per un nebot seu, curiós de guardar aquella antiga imatge.
A l'interior de l'ermita si guardaven molts de llibres amb molta antiguitat la major part fets artesanalment amb llom de pell com era en temps del passat, a l'esclatar la guerra civil van ésser localitzats i a les acaballes uns desconeguts els van retirar tots sense deixar rastre.
L'aleshores tinent d'alcalde Anguera fa comprar el terreny on imperava la torre de Sant Onofre per sotstraure la preuada argila per nodrir la fàbrica 'Ladrillos Anguera'. La Torre de Sant Onofre tenia una alçada de 17 metres, visible a molts quilòmetres de distància, tot i això no impressionà el nou propietari ja que l'obstaculitzava per l'extracció de l'argila i decideix tirar-la a terra durant el primer semestre de l'any 1958.
Per portar a terme la tasca d'enderrocament fa pagament de mil cinc-centes pessetes a tres tècnics valencians per dinamitar la torre. La càrrega que posen és insuficient i la torre, assentada amb els seus vuit metres de base, no aconsegueixen fer-la moure deixant-ho córrer per falta d'explosius i mitjans. Un temps més tard, planifica un nou intent i dóna encàrrec a un empleat seu procedent del Pinell de Brai i emigrant de Córdova per portar-ho un altre cop a terme; és ajudat en la tasca per un altre tècnic amb la categoria d'artificier, procedent del barri de sant LLàtzer; aquest nou intent es fa als anys 1964-65. Per tal de no fracassar amb l'intent un altre cop, reomplen el clot provocat anteriorment i apliquen unes canonades de formigó per col·locar els explosius fent servir 60 cartutxos, tot i així, sols fan caure mitja part de la torre, l'altra mitja cau al mateix moment d'anar a comprovar l'enderroc. Per treure les runes de la finca són carregades amb camions i transportades a una finca de Soldevila, mentre unes fonts indiquen que les pedres de la torre formen part de la finca en amargenats, uns altres afirmen que no ho són,. que sols es van aprofitar les pedres dels altres amargenats que formaven la finca de la torre.
Doncs ja no hi ha res que els amargenats de Soldevila siguin o no compostos per les pedres de la torre, en tal cas la seua història sempre s'hi trobarà al lloc on dalt d'un petit turó amb la base d'una planura creixia una bona extensió de vinya, quedarà al record dels que per sort vam poder contemplar aquella arquitectura del passat, si mes no, els més joves podran gaudir la seva presència amb llibres que per la seva importància li donen vida a la torre. L'home construeix segons les seves necessitats del moment, com a la vegada ho destrueix per dur a terme una altra mena d'activitats i així tot es va transformant per bé o per mal segons les circumstàncies i al llarg del temps.

El Terme

L’any 1182 per donació reial, els territoris del sudest de Tortosa, a l’esquerra del l’Ebre, localitzables en l’actual terme de Campredó, arriben a domini de l’Ordre de Temple, és el que es coneix com la Sostscomanda del Prat.
La casa de Prat potser naix per descongestionar la casa central de Tortosa i qui sap si també en previsió dels esdeveniments de finals de segle que abocarien els templers a cedir al rei llur potestat sobre la ciutat.
A mitjan segle XIII es construeix la casa del Prat, des de la que el “Procutator” o Comanador del Prat gestionava aquests territoris que es consideraven molt valuosos per a la ramaderia.
A finals del segle XIII els Templers perden la potestat de la ciutat de Tortosa, però malgrat això es reserven la propietat dels territoris de la Sostcomanda de Prat.
En passar les propietats templeres a l’Ordre de Sant Joan, d’allò que havia estat Sostcomanda del Prat, l’Hospital rep els edificis i finques conreades, però els prats i les deveses esdevenen emprius comunals. És en aquest moment quan deixa d’aparèixer el nom de Prat que fins ara havia designat la Sostcomanda i surt citat per primera vegada el nom de Campredó, situat al costat de Font de Quinto.

El Patrimoni històric de Campredó (I)

Campredó conserva un interessantíssim patrimoni històric, que està format per la Torre d'Ayuso, la Llotja o Casa del Prat, l'ermita de Solicrú, les sitges de Can Despax i de Sòldevila, l'ermita del Pom, les ruïnes de l'ermita de Font de Quinto, les Coves d'en Guillen, la làpida funerària Júlia Nymphidia, els locals de l'estació de ferrocarril, i altres edificacions més modernes com el Temple parroquial.Una eterna reivindicació pel que respecta als edificis medievals és el d'aconseguir el reconeixement institucional pertinent i l'endegament d'un urgent procès de restauració que eviti el seu progressiu deteriorament i en alguns casos la seva completa desaparició, cas de les restes de l'antiga Torre de Sòldevila.De fet, ningú no s'ha preocupat mai de la seva preservació i ara malauradament podem veure el fruit de la seva negligència i despreocupació (Aquesta no és una crítica vana sinó real).La conservació del patrimoni històric dels nostres pobles en canvi, hauria d'estar a primera pàgina dels governs municipals, atès que la cultura és un element indispensable en la definitiva vertebració d'una societat. La recerca de nous signes identitaris i la preservació de les restes que els pas del temps ens han deixat dignifiquen l'ésser humà, que sovint necessita esbargir-se del món materialista que l'envolta i admirar l'art com a element dinamitzador i creador de bellesa.És hora de demostrar en fets que el patrimoni global de tota nació, no consta exclussivament de fastuosos monuments urbans de luxe, sinó que en la gran majoria de pobles menuts hi ha construccions de notable importància històrica que mereixerien molta més atenció i reconeixement.El primer estudiós en documentar estudis arqueològics al nostre terme fou en Puig i Calafach a 'L'arquitectura romànica a Catalunya' quan parla d'enterraments àrabs a la partida de Campredó trobats a principis de segle, que s'enllacen amb altres troballes mediterrànies a Xàtiva, València i les Balears:'Aqueixa forma racional en els terres rocosos, sembla fou d'ús en tota l'Europa cristiana cintant-se'n a França, Itàlia etc. no sempre aquest tipus d'enterrament s'ha tingut com a cristià'La Doctora Margarida Genera i Monells (llicenciada en Filosofia i Lletres, especialitat de Prehistòria i Història Antiga, per la Universitat de Barcelona, i diplomada en Arqueologia Hispànica ), en el seu llibre 'L'Ebre final: del Paleolític al món romà', ens fa cinc cèntims d'altres troballes arqueològiques a Campredó:'Al mas Despacs han estat recollits alguns vestigis com molins de mà de tipus barquiforme, una llosa de marbre blanc que podria ser una tapa de sepulcre i unes quantes ceràmiques d'èpoques vàries i també una vintena de sitges excavades a la roca, algunes de les quals encara s'han d'obrir'.L'especialista tortosí en la civilització íbera, Jordi Diloli, dóna uns detalls bastant acurats sobre el valor d'aquesta mateixa troballa, en la seva obra ' La cultura ibèrica en el curs inferior de l'Ebre' :'Situat a la plana al.luvial que forma el riu a l'altura de Campredó, protegit per un entrant format per la mateixa estructura muntanyosa, l'assentament que hem anomenat Masia Despatx ocupa una superfície d'uns 300 m, en els quals hi ha aparegut com a única estructura una sitja d'uns 2 metres de profunditat per 50 cm de diàmetre. Tant la situació del jaciment com els materials recuperats fan pensar en una explotació de caire rural, que s'ocuparia en un moment avançat del món ibèric, possiblement en època íbero-romana'.

El Nom de CAMPREDÓ

Origen
L’origen del nom del poble ha estat durant temps discutit pels filòlegs i historiadors. Encara avui la solució donada no es veu definitiva.
Ens trobem amb diverses teories sobre els arrels del nom del nostre poble “Campredó”.
Benvingut Oliver parla del “Campus Rotundus” Camp-redó com el terme d’on es deriva el nom.
Carreras Candi proposa com a origen del nom “Can Redó”- Casa d’en Redó, una hipòtesi que ha tingut molt poc èxit entre els historiadors que han parlat de la nostra localitat.
Uns quants com Ramon Miravall, veuen la procedència del nom “Port-rodó”, que deien que formava part de l’estuari proper a Tortosa.
L’Escriptura
En quant a l’escriptura del nom, el punt de vista més reeixit en aquest moment és el de Jesús Massip que recorda que tota la documentació que coneixem grafia el nom “Campredó” junt, no separat i aporta com a prova un document del segle XIII on apareix el nom d’un notari que signa “Petri de Cambredó”, coincidint amb la manera com ho pronuncia la gent del poble i que legitima escriure “Campredó”.
El 1994 l’Institut d’Estudis Catalans va resoldre el conflicte dient: Campredó, Sense guionet d’acord amb la pronunciació general”.

La Casa del Prat

L'historiador Joan Fuguet ens dóna detalls dels edificis templers campredonencs en el seu llibre "Templers i hospitalers II":
En els capbreus hospitalers les partides del Prat i de Quint esdevindran Campredó i Font de Quinto. En les confessions de l'enfiteuta de Campredó sempre s'esmenta una torre, que no pot ser altra que aquesta que coneixem amb els mateixos noms. És una construcció prismàtica de secció quadrangular que mesura 8.20m per 6 m. de base, per 11 m d'altura. Els murs són de pedra mitjana més o menys regular però desigual, disposada en filades lligades amb morter de calç, de fet, és l'aparell més habitual d'aqueixes construccions militars menors de l'Ebre. Té dues plantes, d'uns 4 m. d'altura i una terrassa. Els pisos són voltes de canó lleugerament apuntades, obrades de maçoneria encofrada. La terrassa estava coronada d'un matacà perimetral aguantat per mènsules de pedra, que és l'únic que roman; probablement era com el de la torre del Prior del barri de Jesús. S'hi accedia per una porta petita situada al costat oest del pla terrer, a la qual li falten les dovelles exteriors. Als costats E i N de la planta del mig hi ha espitlleres originals; les altres finestres, més grans i altes, obertes a diferents nivells, van ser fetes en època moderna, en doblar la planta noble per utilitzar la torre com vivenda. La comunicació vertical originàriament es feia per trapes, mitjançant escales de fusta. La tipologia d'aquest edifici és semblant a la de les torres de la Carrova i sobretot a la del Prior; estimem que totes són del mateix temps, és a dir, del segle XIII.
D'aquest edifici, conegut popularment amb el nom de la Llotja, avui només es conserva, i bastant deteriorada, la planta baixa. Es tracta d'una peça quadrangular de 5,8 m per 8,20 m de base per uns 5 m. d'altura a l'interior, coberta amb volta de canó apuntada, obrada amb maçoneria encofrada amb lloses col·locades a plec de llibre. Els murs - considerablement gruixuts: 1.90 m - tenen nucli de maçoneria revestit per ambdues cares de carreuat regular molt bo, aparellat a trencajunt. No sembla que aquesta planta baixa hagués tingut cap porta forana; potser tenia una finestra o espitllera al costat de ponent, on en temps no gaire llunyans construïren una llar de foc amb xemeneia. La comunicació amb el pis superior es feia per una trapa oberta al mig de la volta i per una escala de caragol que penetra el mur de tramuntana, vora l'angle de ponent. Aquest caragol és una construcció pètria impecable, testimoni de la categoria notable que en son origen havia tingut l'edifici.
L'angle sud-est està de molt de temps ençà apuntalat per dos contraforts que han evitat la ruïna de la volta. Sembla que l'arrencament de carreus del costat sud va debilitar tant el mur que es va témer una ensulsiada imminent de l'edifici. La impressió que se'n treu avui de contemplar " la llotja" és que es tracta de les restes d'una casa important, de dues o tres plantes, construïda probablement el segle XIII. si la documentació templera i hospitalera indueixen a pensar que "la llotja" és la casa que fou seu de la sotscomanda templera de Prat, les característiques de l'edifici n'abonen la suposició.
Aquest edifici, en temps ja força reculats, fou víctima d'un gravíssim espoli, presumiblement per aprofitar-ne la pedra. El motiu de salvar la planta baixa de l'enderroc no pot ser altre que la necessitat de conservar-la com a cobert agrícola; de fet, aquesta ha estat la seva utilització durant molts anys. És probable que l'espoliació de la pedra i la consegüent destrucció de l'edifici hagués tingut lloc ja en el segle XVIII, car el capbreu de 1743 assenyala que en aquella heretat de Font de Quinto hi havia vestigis d'una casa. Hom s'interroga sobre la procedència d'un qualificatiu popular de connotacions marineres com la Llotja, que no poden justificar ni la tipologia de l'edifici ni la història. Tenim la impressió que és un topònim bastant recent, ja que no figura ni en la documentació consultada ni en l'exhaustiu recull de toponímia popular tortosina. Del Folklore tortosí, de J. Moreira, publicat l'any 1934. És possible que la causa d'aquest nom es relacioni amb la suposició, que circulà per Tortosa a començaments de segle, de l'existència a Campredó d'un port marítim a l'Edat Mitjana, teoria que fou desautoritzada amb contundència per Carreras Candi.